Estava al metro esperant a la meva amiga, una noia mediterrània. Cabell llarg, arrissat de color castany fosc, tal vegada tenyit una mica pèl-roig. Probablement vindria amb una bossa marró de les seves, cinta llarga amb el jersei a sobre, penjada sobre l'espatlla. Texans, una samarreta blava i unes botes.
I em vaig adonar del frenetisme d'una parada de metro. Un vaivé infinit de persones, la majoria desconegudes, que es troben fruit de la casualitat. Algunes amb pressa, altres amb calma. Però totes semblant formigues mogudes per un corrent, pel mateix camí, en la mateixa direcció.
És curiós com un pot estar tranquil i nerviós alhora. Tranquil perquè està sol i aïllat en el seu món interior. Estressat perquè el soroll i el murmuri de fons de l'ambient s'acaben fent molestos amb el pas del temps.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada