Salta al contingut principal

Tarjetitas de cartón

Hay cosas de las que no nos damos cuenta hasta que nos afectan, directa y negativamente a nosotros mismos.

Resulta que, en Barcelona, los títulos de transporte, ya sean de uno o más viajes, se presentan en forma de tarjeta de cartón. Aún siendo algo muy negativo para el medio ambiente, ya que son desechables, normalmente su valor no asciende a una cifra considerable y, por tanto, se le quita importancia.

El problema, no obstante, aparece cuando la tarjetita de cartón llega a valores de más de cien euros. Resulta que los títulos unipersonales, de duración entre uno y tres meses, son exactamente iguales que los de un viaje, haciendo muy fácil que se estropeen o rompan, especialmente durante tan largo periodo de tiempo.

Debo reconocer que todo el mundo, tanto de TMB como ATM y TRAM, fue muy amable. Pero tuve que recorrer Barcelona durante toda una mañana por culpa de un conjunto de eventos desafortunados. Resulta que la máquina en la que compré la T-jove, se quedó sin tinta o, por alguna razón, no imprimió toda la tarjeta y, al cabo de un mes, la tarjeta se estropeó. Estando la tarjeta falta de información vital y siendo ésta imposible de leer, nadie excepto la compañía de la máquina en la que la había comprado me podía cambiar la tarjeta al momento.

Todo esto me llevó a pensar, ¿cómo puede ser que una tarjeta de tanto valor sea de cartón y tenga la misma banda magnética que una de un viaje?

Creo que por el medio ambiente pero, sobre todo, para evitar todos los problemas que dan este tipo de abonos, debería plantearse un sistema de tarjetas recargables de plástico, como las que ya existen en muchos lugares del mundo.

Unas parecidas a las del supermercado en las que se puedan cargar viajes, o también una "tarifa plana" de transporte. Y preferiblemente que no necesiten contacto para validar, haciéndolas así incluso más resistentes, ya que no sufren desgaste.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...