Salta al contingut principal

Jack

Un dilluns com qualsevol altre, jo estava al mercat buscant alguna cosa per pispar. Tenia gana i feia dies que no tenia què menjar. Acabava de clavar la primera mossegada a una poma vermella i suculenta i li havia robat una bossa de monedes a una dama excessivament empolainada. Portava perruca i un d'aquests vestits que fan que només pugui passar una persona per tota l'avinguda. Feina fàcil. I de sobte ve un home i m'intenta robar la bossa. Aquell home no sabia amb qui es ficava.
Era un pirata, i no un pirata qualsevol. Era el Capità Barbosa. Jo sempre havia volgut ser-ho i, de fet, sempre he cregut que se'm donaria bé. Sóc bon lladre i ambiciós, desitjós de diners i capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-ne. I si algú està disposat a pagar prou, puc ser molt obedient, gran qualitat per un mariner.

Doncs això, estava jo, amb la meva poma, i em va robar la bossa de diners. Enrabiat com mai, em vaig posar a perseguir-lo sigilosament​, fins que el vaig poder arraconar i el vaig amenaçar amb l'espasa. Em va entendre ràpid i, veient-se indefens i en desavantatge, em va tornar la bossa i va aixecar les mans demanant clemència. Després de guardar bé la bossa i deixar-li clar que no m'intentés tornar a robar, el vaig deixar marxar.

Suposo que em va estar vigilant una estona fins que es va decidir, perquè al cap d'uns minuts es va acostar a mi. Desconfiat, vaig estar alerta mentre parlava. Em volia oferir feina. Com a pirata. Pretenia que m'unís a la seva tripulació a bord de la Perla Negra, un dels vaixells amb més reputació entre els pirates i dels més temuts pels comerciants i bucs de l'exèrcit.
Després de fer veure que m'ho pensava per rascar-li la butxaca, vaig acceptar. A partir de llavors, sóc un dels membres de la tripulació més maliciosa que surca pel Carib.
Per cert, em dic Jack. Jack el mico.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació