Cavalgàvem les onades a la velocitat del vent, esquivàvem bucs anglesos i atacàvem comerciants. És la vida del pirata... Temeraris, astuts, perillosos, temuts. Però també tenim punts febles. La beguda, el joc o un extra de seguretat ens ho poden fer perdre tot en una sola nit. I això és el que em va passar. Per sort, encara no era prou conegut com per acabar a la foguera.
Em trobava a l'Illa Tortuga, amagatall de pirates i font d'embolics. Estava jugant a cartes amb altres pirates i m'havien deixat pelat. No em quedava ni una sola moneda, però jo volia seguir jugant i intentant recuperar els meus diners. M'hi vaig jugar la llibertat. Tot el que tenien per la meva llibertat. Si guanyava, ho recuperava tot. Si perdia, podrien fer de mi el que volguessin.
I vaig perdre.
Una part de mi, molt al fons de la meva ànima, tenia l'esperança que simplement em fessin treballar d'esclau. Hi ha moltes feines a fer en un vaixell que ningú vol fer, i les faria sense cobrar. Una altra part de mi creia que em vendrien, la qual cosa empitjorava les coses. Si no podia seguir sent mariner, perdria tot el que donava sentit a la meva vida. La mar, els vaixells, el vaivé de les onades, no era un home fet per estar a terra ferma. Però no va ser ni una cosa ni l'altra. D'una banda, millor; de l'altra, pitjor que les dues juntes, com a mínim al principi.
El capità i els seus homes van decidir divertir-se amb mi i, en comptes de fer-me treballar o vendre'm, van fer un experiment. Em van tirar per la borda, en el sentit més literal de l'expressió. Per sort, a diferència de molts navegants, jo sabia nedar, la qual cosa em va salvar la vida, ja que pretenien deixar-me a l'aigua i veure com m'ofegava o trigava a desaparèixer. Finalment em van perdre de vista i no van fer res per ajudar-me.
Quan portava unes hores a la deriva, vaig veure un vaixell aparèixer per l'horitzó. Una fragata de guerra anglesa. Mai m'havia alegrat tant de veure'n una. Vaig començar a fer senyes perquè em veiessin, fins al punt que gairebé em vaig ofegar. Estava desesperat per captar la seva atenció. Tanmateix, les meves forces no donaven per tant. Veient que ningú em mirava, em vaig rendir i em vaig deixar arrossegar per la corrent, sense adonar-me que aquesta, a poc a poc, m'acostava al meu objectiu. Després de tants esforços, vaig perdre el coneixement.
Ja era negra nit quan em vaig despertar. De fet, començava a sortir el sol. Estava completament desorientat, no sabia on era ni com havia arribat allà. En mirar al meu voltant, vaig contemplar l'habitació petita, de fusta i plena de mercaderies on em trobava, i finalment vaig recordar la fragata. M'havien rescatat. Vaig voler sortir a coberta a agrair el gest al capità, però la porta estava tancada. Era comprensible tenint en compte que no sabien res de mi i que, com era cert, podia ser un pirata.
A mesura que la llum entrava per la petita finestra jo m'anava despertant. No sabia quina sort correria en mans dels anglesos, però de moment seguia viu i en un vaixell. Tot i no ser suficient per assegurar la meva supervivència, tenir unes hores més i sentir les onades sota els meus peus em tranquilitzava. Només havia de pensar la manera d'aconseguir que els anglesos no s'adonessin que era pirata.
Per sort, no va ser molt complicat. Quan un mariner va entrar a la meva cambra improvitzada, no venia amb males maneres, sinó més aviat a veure com estava. Li vaig agrair que m'haguessin rescatat i li vaig demanar si em podia portar amb el capità. Al cap de cinc minuts estava amb ell.
Em vaig presentar, vaig donar-li les gràcies i, per compensar la seva ajuda, em vaig oferir com a ajudant o mariner. El capità va acceptar, els faltaven mariners i necessitaven algú, però em pagaria el jornal com a tota la resta. La següent vegada que amarréssim em deixaria escollir si seguir amb ells o quedar-me a terra. Ell també hi tindria molt a dir, evidentment.
Vaig començar treballant pràcticament com a grumet. El capità desconeixia la meva experiència com a mariner i no em volia confiar feines difícils. Jo, per la meva part, obeïa sense dir res per evitar preguntes relacionades amb els meus coneixements. Tot i això, la meva perseverança va donar fruits i, havent demostrat que sabia del tema, el capità em va anar delegant tasques cada vegada més complexes. A poc a poc, m'anava fent un lloc entre la tripulació i començava a sentir-me un altre cop com a casa. Contràriament al que pot semblar, als bucs de guerra hi ha un ambient similar o inclús més pacífic que en un vaixell pirata, i m'hi vaig anar acostumant.
Al cap d'uns mesos vam desembarcar i el capità em va fer la pregunta de rigor, tal com havia promès. Em va dir que li agradaria que seguís a bord, però que era lliure de decidir. Em vaig quedar. Al cap i a la fi, aquells homes m'havien salvat del que podia ser una eternitat sota el mar. Qui sap si m'hauria convertit en mig home mig mar. Ara eren la meva família, per molt que hagués estat pirata.
Bootstrap Bill Turner
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada