Horitzó

Hi ha paisatges que són bonics els miris com els miris. La majoria, de fet. Una ciutat, el mar, la muntanya, el cel...

Quan fa sol i hi ha bona visibilitat, els colors brillen i les formes destaquen. Tot té una esplendor pròpia que atrau de manera inexplicable. Quelcom que fa que no vulguem deixar de mirar-ho i intentem impregnar la nostra retina amb la imatge per tal de recordar-la sempre.

Quan hi ha boira, els paisatges es monotonitzen. Els colors es suavitzen i enfosqueixen, les línies i formes es tornen difoses i sembla que, de sobte, el món hagi tornat a l'època del blanc i negre. Tot això, donant un aire fantasmagòric, especialment a les muntanyes i edificis a grans altures, que solen estar envoltats de núvols però sobresurten de la imatge amb majestuositat. Qualsevol edifici mitjanament antic, en una postal així, sembla un castell encantat.

Encara així, hi ha meravelles de la vida que, unides, poden formar-ne una de nova encara millor o, si més no, diferent. És el cas de la boira, el cel i el mar.

Aquests tres elements que decoren el dia a dia de moltes persones arreu del món són magnífics per sí sols però, quan per voluntat del temps es troben, i la boira es situa justament a l'altura de l'horitzó, entre el cel i el mar, es forma un espectacle màgic. El cel i el mar es fonen en un de sol unint-se, l'un amb l'altre, a través del difuminat que forma la boira. És una imatge inigualable on els tons blau clar del cel es van emblanquinant a poc a poc, fins un determinat punt on tornen a esfosquir-se suaument fins a arribar als tons blau marí característics de l'oceà.