???

Tràgiques circumstàncies m'han dut, aquesta setmana, a reflexionar sobre la vida i la mort.

Malgrat ser éssers minúsculs en un món d'imprevists, ens sentim segurs, aliens a tots els perills que el destí ens depara. Ens creiem envoltats de coixins, tot infravalorant els girs imprevisibles d'un univers que encara ningú pot dir que coneix.

Voldria aclarir que no tinc una opinió clara sobre el destí. Crec en el lliure albir, alhora que, en ocasions, hi ha coincidències massa casuals com per a poder considerar que res ni ningú les ha provocades .

Tornant al tema, l'atrafegat dia a dia, la pesada rutina, els fets típics, no serien el que són si no els visquéssim. Som afortunats d'ignorar o ser indiferents a tot el que ens pot passar. Som tan fràgils, i ens creiem tan forts, que una infinitat de persones comet imprudències que, si no sortissin bé, acabarien amb la seva vida.

El món és una tràgica comèdia, on als protagonistes ens agrada riure mentre els espectadors intenten no plorar. Plorar per les persones que perden la vida injustament, i per les que la volen perdre sense veure que hi ha gent que mai no deixa de lluitar pel que ells no volen. Inconscients ignorant que tenen un bé, tan preuat, que hi ha gent capaç de qualsevol cosa per aconseguir-lo, o mantenir-lo, ni que sigui, en unes condicions infinitament pitjors que les seves.

Perquè en aquest món tot és relatiu, i el punt de vista pot fer-nos creure que un mer tros de vidre és un diamant o que un diamant és un mer tros de vidre. Tot és intentar veure el que volem i valorar-ho com realment es mereix.