Salta al contingut principal

A contrarreloj

Después de haber navegado por mi vida durante más de 22 años, he llegado a la simple y terrible conclusión de que esta no es más que una carrera a contrarreloj contra el más perseverante enemigo que nos podamos imaginar. El tiempo.

Día tras día buscamos la felicidad en la vida. Pero ya sea en los pequeños detalles o en la grandes cosas, toda acción, pensamiento u objeto que nos pueda aportar felicidad requiere tiempo. Tiempo y, en la mayoria de casos, dinero.

Es de saber general que existe la creencia, acertada o no, de que el dinero no da la felicidad. En mi humilde opinión, este estamento es parcialmente verdadero, pero no del todo. Tengo la idea de que la vida sin un mínimo de dinero no permite llegar a ser completamente feliz. Todo el mundo es temporalmente feliz por una sorpresa o un detalle diferente. Pero sin las necesidades mínimas cubiertas, no se puede esperar alcanzar la felicidad en su totalidad. 

Este hecho nos lleva a pensar que, si para ser feliz hace falta tener dinero, hay que trabajar lo cual, a su vez, nos supone un gasto del tiempo que deberíamos invertir pars ser felices. Esto sin tener en cuenta aquellas cosas que supuestamente nos hacen mas felices y cuestan dinero, que nos quitarían incluso más tiempo.

En resumen, a parte de todo eso, jugamos con la desventaja de que con el tiempo vamos perdiendo facultades. Y ni siquiera sabemos el tiempo del cual dispondremos para poder disfrutar de la vida. Así que todo el mundo acaba viviendo contra el reloj. Intentando sacar todo el jugo posible y arrancando minutos de cada momento para disfrutar mientras se puede.

Y luchando, luchando por poder aprovechar más tiempo, porqué vivir menos es hacer menos, y hacer menos es ser menos feliz. O eso dicen.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...