Canto, camino, estudio, pateixo.
Penso, evito, escolto, continuo.
La majoria de persones que estem a Catalunya, vivim la situació política de la manera que ens permet la rutina. Sigui quina sigui la nostra opinió, no tenim més remei que, en moltes ocasions, deixar els sentiments que ens provoca de banda i seguir amb el dia a dia com si res no passés.
No és que ens sigui indiferent, no és que no tinguem les idees clares, la qual cosa també és possible en alguns casos, simplement, no ens podem permetre deixar la vida de costat.
Mentre tot això passa, les persones necessitem seguir menjant, treballant, estudiant, perquè la vida no s'atura pel fet que la situació política sigui complicada. Nosaltres seguim com sempre però pensant coses diferents. Hi ha qui pateix, hi ha qui gaudeix. Hi ha qui es desespera i hi ha qui somia amb el que pot passar.
Ningú sap com acabarà, el que sí que sabem és que la majoria de persones que estem involuntàriament en el focus d'atenció pel simple fet d'estar a Catalunya, s'ho mira com i des d'on pot, fent malabars amb els estudis, la feina i el dia a dia de la mateixa manera que hem fet sempre.
Immutables però no impassibles.
Silenciosos però no necessàriament buits d'idees i pensaments.
Som peons en el camp de batalla, hi som però com si no hi fóssim.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada