Salta al contingut principal

D'una alumna nostàlgica

Estimats professors i professores,

Fa molts i molts anys que no veig a la majoria de vosaltres però, per alguna raó, he sentit la necessitat d'escriure-us aquesta carta.

Recordo aquells anys de la meva joventut, o més aviat infantesa, que vaig passar a la Salle i a l'Institut amb certa nostàlgia. L'estona del pati, els jocs infantils, les assignatures... Però sobre tot, els professors. No hi ha res com el tracte proper i amable dels mestres de parbulària, primària, ESO i batxillerat, que precedeix el fred tracte d'alguns dels professors de la universitat. Només alguns, per sort.

Volia donar-vos les gràcies a tots i a totes perquè sou els que heu fet de mi la persona que sóc ara. Sou els que vau donar l'empenta als meus somnis, i els que m'heu encoratjat a seguir el meu camí. La gent no s'adona del poder dels professors, no és una professió suficientment reconeguda. Teniu a les vostres mans l'honor i la responsabilitat de donar forma a les futures generacions. Us mereixeu tot el meu respecte i admiració. S'ha de tenir molta paciència.

D'altra banda, voldria mencionar a un tipus de professor específic. Els que teniu la reputació de ser durs.

Em sap greu perquè, en ocasions, sou als que els nens tenen més "mania" o por. Personalment, sou genials. El vostre posat seriós garanteix la tranquilitat de la classe i minimitza les interrupcions. Des del meu punt de vista era molt divertit veure com els nens pràcticament temien uns professors que, mostrant un mínim de respecte, es convertien en l'amabilitat personificada. Us demano perdó de part de tots els nens que us temen. D'aquí uns anys us agraïran com sou, encara que probablement no us ho diguin.

Sense treure cap mèrit a tota la resta! En realitat, la gràcia dels professors és que tots teniu alguna cosa que us diferencia de la resta, que us fa únics i inimitables. Fa que cap classe sigui igual que les anteriors i cada curs sigui una gran experiència.

Em vaig despedint. Us dono gràcies un altre cop per tot el que heu fet per mi i tots els nens i nenes que han passat per les vostres aules. Els consells, el suport, els ànims i algun dels càstigs que ens heu donat tenen un valor incalculable.

Un petó i una abraçada a tots, espero que ens puguem tornar a veure,

Anna Fusté

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació