Salta al contingut principal

D'una alumna nostàlgica

Estimats professors i professores,

Fa molts i molts anys que no veig a la majoria de vosaltres però, per alguna raó, he sentit la necessitat d'escriure-us aquesta carta.

Recordo aquells anys de la meva joventut, o més aviat infantesa, que vaig passar a la Salle i a l'Institut amb certa nostàlgia. L'estona del pati, els jocs infantils, les assignatures... Però sobre tot, els professors. No hi ha res com el tracte proper i amable dels mestres de parbulària, primària, ESO i batxillerat, que precedeix el fred tracte d'alguns dels professors de la universitat. Només alguns, per sort.

Volia donar-vos les gràcies a tots i a totes perquè sou els que heu fet de mi la persona que sóc ara. Sou els que vau donar l'empenta als meus somnis, i els que m'heu encoratjat a seguir el meu camí. La gent no s'adona del poder dels professors, no és una professió suficientment reconeguda. Teniu a les vostres mans l'honor i la responsabilitat de donar forma a les futures generacions. Us mereixeu tot el meu respecte i admiració. S'ha de tenir molta paciència.

D'altra banda, voldria mencionar a un tipus de professor específic. Els que teniu la reputació de ser durs.

Em sap greu perquè, en ocasions, sou als que els nens tenen més "mania" o por. Personalment, sou genials. El vostre posat seriós garanteix la tranquilitat de la classe i minimitza les interrupcions. Des del meu punt de vista era molt divertit veure com els nens pràcticament temien uns professors que, mostrant un mínim de respecte, es convertien en l'amabilitat personificada. Us demano perdó de part de tots els nens que us temen. D'aquí uns anys us agraïran com sou, encara que probablement no us ho diguin.

Sense treure cap mèrit a tota la resta! En realitat, la gràcia dels professors és que tots teniu alguna cosa que us diferencia de la resta, que us fa únics i inimitables. Fa que cap classe sigui igual que les anteriors i cada curs sigui una gran experiència.

Em vaig despedint. Us dono gràcies un altre cop per tot el que heu fet per mi i tots els nens i nenes que han passat per les vostres aules. Els consells, el suport, els ànims i algun dels càstigs que ens heu donat tenen un valor incalculable.

Un petó i una abraçada a tots, espero que ens puguem tornar a veure,

Anna Fusté

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...