De tot i de res

Qüestió, que havia rebut la meva primera missió per telepatia. Només sabia el lloc on havia d'anar i la data aproximada, i això feia la missió molt més complicada del que és habitual, perquè no saps què has de fer ni a qui hauràs d'ajudar. Perquè això és, en el fons, el que fem els mags, intentem ajudar a la gent. No viatgem en el temps pel simple fet de viatjar, sinó que ens dediquem a intentar mantenir el món a ratlla. A controlar la situació. Fem de mediadors, per dir-ho d'alguna manera. Vaig començar a indagar, a investigar coses sobre el lloc on havia d'anar i també sobre l'any. Moltes vegades el problema principal era adaptar-se a l'època a la qual es viatjava, superar el canvi, les limitacions. I no ficar la pota comentant alguna cosa de quelcom que encara no s'ha inventat. Perquè llavors pot ser que et prenguin per boig, avancis els fets si algú t'entén o s'espantin. I cap d'aquestes coses sol ser bona. A més a més, si en aquell...

Debido a la proximidad de los exámenes de la mayoria de carreras universitarias, especialmente la de Ingeniería industrial, con las fiestas Navideñas y fin de año, el Gobierno Central ha decidido hoy suspender todas las fiestas de celebración del ya próximo fin de año. Para justificar esta decisión, el Gobierno ha argumentado que los estudiantes deben seguir estudiando, cambie el año o no, y que, para proporcionarles un buen ambiente de estudio, la solidarización es la mejor opción. "Promover que nadie celebre el fin de año y saber que nadie está en una fiesta les ayudará a poder concentrarse mejor todo el día 31 así como también durante la noche del cambio de año. Esperamos que esta medida sirva para que suba la media de notas de los estudiantes en general, y así conseguir que posteriormente puedan encontrar trabajo en España, aunque no lo haya", ha dicho el portavoz del Gobierno. Fuent...

Vaig comentar-li-ho a en Jacques, és un bon amic i company de feina que porta molt més temps que jo dedicant-se a això, i que, sempre que tinc algun dubte, me'l resol amb un gran consell. És un home alt i ros, que comença a blanquejar, relativament gran i de molta confiança, que mai m'ha fallat. És el típic company de feina que es porta bé amb tothom i ho sap tot. Tothom qui té un dubte li pregunta a ell, i sempre que hi ha un problema és ell qui el resol. Em va ajudar molt. Em va dir que les missions no sempre te les encomana el teu superior, a vegades sents com una crida, és algú que et demana ajuda, ja sigui conscientment o inconscient. Això passa perquè els mags tenim telepatia. Perdó, havia mencionat que també sóc mag? Crec que no. En aquest món el concepte de mag i de viatger del temps són pràcticament equivalents ja que, una cosa, suposa l'altra. Sense excepció. No tots els mags viatgem sempre, però podem. Tornant al que deia, els mags tenim telepatia, la qu...

20 de desembre de 2017 Fa molt de temps que vaig començar a escriure aquesta història. Porto duent aquesta llibreta a la butxaca des de principis de l'any 2015. Tal vegada no us sembli massa, però potser canviaríeu d'opinió si us digués que per enmig he estat també a l'any 1626. Tot va començar un dia qualsevol d'estiu mentre em rentava les dents, com cada matí. Estava davant del mirall, tot just després d'esmorzar. Encara anava en pijama, portava els cabells completament desendreçats i estava mig adormit. No havia fet res diferent de sempre. Havia dormit bé i ni tan sols recordava què havia somiat. I, de sobte, vaig sentir una imperiosa necessitat de viatjar en el temps. Al començament vaig pensar que encara somiava, que havia estat una al·lucinació. Però no. I havia estat una sensació d'allò més estranya. El fet de viatjar en el temps no tenia res d'extraordinari, al cap i a la fi, és la meva feina. El que era diferent de la resta de vegades és qu...

El cuerpo de Sam yacía apuntando a la pared del callejón. “Murió cerca de las 2AM por asfixia con este pañuelo” “Debemos  agujerear la pared” “Es una estupidez” “La pared nos llevará al asesino” Detrás de un ladrillo encontraron la foto de un grupo de encapuchados, “Son de la cofradía de San Jorge, como los símbolos del pañuelo”  y un cheque. “Quien le mató quizá buscaba esto” Entre las personas de la cofradía había dos relacionados con la víctima. Su hermano y un exconvicto, Jon. Jon y Sam habían cruzado muchas llamadas recientemente. “Dice que no conoce de nada a Sam, pero se ha puesto blanco cuando hemos mencionado las llamadas. ¿De dónde sacaría Sam el dinero?” “¿Drogas?” Al inspeccionar el piso de Jon encontraron una bolsa de droga y una libreta con los nombres de los camellos bajo su mando. Sam entre ellos. “Él me debía dinero y no me lo quiso devolver. Estaba dispuesto a hacerle un préstamo, pero me la jugó y me dijo que lo dejaba. No iba a aceptar ambas cosas...

Me giré para ver quién era, pero no vi nada más de lo que había visto antes en la profundidad de la noche. Pero oí unos pasos. Me giré otra vez y vi a Amélia escondida en una esquina. Era ella. Su magia despertó mi curiosidad. Era incluso más poderosa que la de Fernando. -        Amélia, ¿qué hace escondida? -        Sólo quería ver que había venido a hacer aquí, en el pueblo. -        Ya le dije una vez que no lo sabía. -        Pero habló con mi padre, y pensaba que ya lo sabría… -        Sí. Pensaba que lo sabía, pero no. Hasta ahora. -        ¿Qué significa eso? -        Creo que mi misión es usted. -        ¿Yo? – Su expresión era de miedo, casi terror. -        No se preocupe. Es usted maga, y cr...

Me contó su historia, cómo había llegado allí, del año 1930 al 1595. Fue para alterar el curso de la guerra entre las Zonas Altas y las Zonas Bajas; y se enamoró de una de las criadas del rey. Entonces decidió quedarse con ella, aunque eso fuese contra todas las reglas del mundo mágico, porque podía cambiar el curso de la historia. Y ahora él quería que yo continuase con una parte de su trabajo; reclutar a magos que aún no hubiesen sido descubiertos. Sólo tenía que buscarles haciendo cosas que sólo los magos pudieran ver. Fui con Amelia al mercado. Allí, ella fue a hacer las compras y yo empecé con mi nuevo trabajo. Chasqueé los dedos e hice una luz que era como una llamada para los magos. Sólo aquellos que tenían poderes podían percibirla. Normalmente sólo los que la reconocen acuden, pero probablemente los magos de la época no la habrían visto nunca y acudirían por curiosidad. Cada mago tiene su color, dependiendo de su familia y su carácter. La mía es azul. Sólo tuve que esperar ...

No sabía qué hacía allí. De hecho, no sabía dónde estaba ni cómo había llegado hasta allí. Estaba en un pueblo muy antiguo, con las casas de piedra y sin coches, sólo algunos carros de caballos. Me quedé allí, de pie, con mi indumentaria poco apropiada para la época y el lugar. Llevaba unos tejanos y una camisa blanca, al contrario de la gente a mi alrededor, que vestía con ropas más antiguas. Vestidos, trapos…, y muchos de ellos no llevaban zapatos. Mire a mi alrededor y sentí como si ellos no me pudiesen ver. Pero había una chica que no paraba de mirarme. Era como si la conociese. Nos miramos a los ojos, hasta que un hombre chocó contra mí. Entonces me decidí y fui a hablar con ella. -        ¿Disculpe, donde estoy? -        Está en “Blancaluna”, un pueblo de las “Zonas Altas”. -        ¿En qué año? -        1626. – Supongo que la sorpresa en mi mirada dec...

Não sabia o que é que eu estava a fazer ali. De facto, não sabia onde estava nem como tinha chegado ali. Estava numa vila muito antiga, com casas de pedra, ruas estreitas e sem carros. Só algumas carroças de cavalos. Fiquei ali, de pé, com a minha indumentária pouco apropriada para a época e o lugar. Eu tinha uns jeans e uma camisa branca, ao contrário da gente à minha volta que vestia roupas antigas. Vestidos, trapos..., e muitos deles não tinham sapatos. Olhei ao redor e foi como se eles não me pudessem ver. Mas havia uma miúda que não parava de olhar para mim. Foi como se eu a conhecesse. Olhamo-nos nos olhos, até que um homem veio contra mim. Então fui falar com ela. - Desculpe, onde estou? - Está em "Brancalua" uma vila das "Zonas Altas". - E em que ano? - 1626. - suponho que a surpresa no meu olhar dizia tudo o que ela queria saber. Mas ainda perguntou.  - De que ano vem? - 2015. - então foi a sua surpresa que me fez sorrir. Mas não...

Respiració accelerada, un somriure reprimit, nervis a flor de pell. No poder suportar la calor però alhora tenir ganes de més estiu. De tenir calor però poder calmar-la amb un bany a la piscina, d'estar tombat al sol amb un bon llibre i unes ulleres de sol a la platja. Ganes de no fer res. Ja falta poc. D'una banda, la sensació d'impotència. Tenir un examen pel qual no saps si estàs preparat. No voler que arribi el dia per poder estudiar més; encara que el teu cos ja no rendeix ni quan se suposa que més et concentres, i n'ets conscient. Saps que seria igual d'útil anar-te'n a la piscina i relaxar la ment, però no pots. Et mata la consciència. De l'altra, els nervis de sentir que ja només en queda un. Dos dies i seràs lliure. Dos dies i podràs oblidar-te de tot. D'on és la uni, de les classes, de les assignatures, dels apunts, de tot. La ment en blanc, com un nen que mira els núvols i no s'adona que es fa tard. Com la mar immutable que no s...

Probablement la gent normal no s'hagi parat mai a pensar quins tipus de felicitat existeixen, de fet, segurament consideren que només n'hi ha una. No és el meu cas. Està clar que hi ha la felicitat que experimentem quan succeeix un fet extraordinari que ens emociona i ens emplena. Potser a la llarga aquests també ens ajuden però, en moltes ocasions únicament aporten felicitat momentània. No és a aquesta a la qual em refereixo. També hi ha la felicitat general, la que experimenten certes persones optimistes pel fet d'estar vius. Aquesta es podria confondre amb la mundana, malgrat això, jo diria que són diferents. Crec que una és, en part, la causa de l'altra. La felicitat mundana és la dels petits detalls del dia a dia. Però no petits detalls qualssevol, sinó dels que ens treuen un somriure sincer. Dels que ens fan ser qui som. És la felicitat que sentim quan veiem algú conegut i no ens ho esperem, la dels somriures de veritat. És la felicitat que ens omple quan e...

Què és? Mai m'ho he plantejat, la veritat. Suposo que, en el fons, no és més que por. Por a no agradar, a fer riure de manera involuntària. A fallar. Sempre que ens fa vergonya fer alguna cosa és perquè no volem fer el ridícul. A ningú li agrada que es fiquin amb ell, o es riguin del que fa. Però potser això va més enllà. Fins al punt que no són els altres que ens limiten sinó nosaltres mateixos. Perquè no volem fer el que sigui que creiem que causarà el ridícul. Ens fa cosa no saber-ho fer, decepcionar algú o a nosaltres mateixos. Però no naixem ensenyats, i per algun lloc s'ha de començar. En tot. Per tant, cada vegada que ens atrevim a fer alguna cosa, per molt malament que se'ns doni, estem fent un pas endavant. Mostrem valentia i ganes d'aprendre, mostrem al món que ens atrevim a demostrar que no sabem per poder millorar. Potser hi haurà algú que es rigui del que fem, de com ho fem. Sí, i què? Treure un somriure a algú mai serà un crim, sinó més aviat una virt...

Estic desanimada. No ho sé, no sé per què. Suposo que perquè porto massa temps d'exàmens i encara no em puc permetre descansar. Però és un sentiment desagradable. Vull estar animada, vull tenir ganes de saltar, de cridar, de riure, d'estudiar. Però el cos em demana que em tanqui, que no parli, que dormi, que pari. Necessito que el món s'aturi perquè se'm passin les ganes de plorar sense motiu, per plorar com mai fins a cansar-me'n i tornar amb les energies renovades per seguir endavant com si res no hagués passat. Necessito poder no fer res, necessito que algú m'animi, perquè la intenció hi és, però sola no puc. Ja no tinc energia ni per somriure quan algú em saluda. No puc amb la meva ànima, no puc. En general. Estic cansada, de tot i de res. No estic enfadada amb ningú, encara que ho sembli, bé, potser amb mi mateixa. Vull poder..., però encara no puc.

"Et vigilen" Va agafar la nota i va tancar la taquilla sense mirar, mentre la llegia. No estava signada. L'Albert sempre havia volgut ser espia i, com gairebé tothom, sabia perfectament que el vigilaven; és al que es dediquen certes agències en les quals li hauria agradat treballar, però era un secret que no podia revelar. Ser espia és un somni de nens, no l'aspiració pròpia d'un home adult i madur com ell.  A més, probablement la nota era una broma d'algun dels seus amics del gimnàs, o d'un desconegut amb ganes de fer-se el graciós. Tot i això, en sortir del vestuari amb la motxilla penjant de l'espatlla, es va mantenir més alerta del que era habitual en ell, fitant tothom amb qui es creuava per comprovar si algú tenia intencions ocultes. En arribar a casa ja s'havia oblidat de la nota completament. Va posar la roba d'esport a la rentadora, va penjat la tovallola i es va dirigir cap a la cuina, disposat a fer-se una truita francesa c...