Escac i mat sencer

"Et vigilen"

Va agafar la nota i va tancar la taquilla sense mirar, mentre la llegia. No estava signada. L'Albert sempre havia volgut ser espia i, com gairebé tothom, sabia perfectament que el vigilaven; és al que es dediquen certes agències en les quals li hauria agradat treballar, però era un secret que no podia revelar. Ser espia és un somni de nens, no l'aspiració pròpia d'un home adult i madur com ell. 

A més, probablement la nota era una broma d'algun dels seus amics del gimnàs, o d'un desconegut amb ganes de fer-se el graciós. Tot i això, en sortir del vestuari amb la motxilla penjant de l'espatlla, es va mantenir més alerta del que era habitual en ell, fitant tothom amb qui es creuava per comprovar si algú tenia intencions ocultes.

En arribar a casa ja s'havia oblidat de la nota completament. Va posar la roba d'esport a la rentadora, va penjat la tovallola i es va dirigir cap a la cuina, disposat a fer-se una truita francesa com cada dilluns tornant de boxa, a les onze de la nit. Va menjar ràpid, afamat, i se'n va anar a dormir. El despertador va sonar a les 6:30 del matí, es va dutxar i, mentre s'assecava el cabell amb la tovallola davant del mirall va fixar-se en un reflex a la finestra, una ombra, va treure el cap, però no hi havia ningú. No recordava la nota però el seu subcinscient estava atent, es fixava en els petits detalls que no veia normalment, un cotxe parat amb el motor encès, un home recolzat en un fanal... 

Va arribar a la feina el primer, li agradava mantenir les tradicions i, es concentrava més quan estava sol. Treballava per una empresa d'energies renovables, buscant noves fonts, més respectuoses amb el medi ambient, estava molt il-lusionat amb el seu projecte. L'Albert era enginyer de l'energia especialitzat en energies renovables; feia cinc anys que havia acabat la carrera, en tenia 28, i es descrivia a ell mateix com a alt, prim però sense passar-se, de cabell fosc i amb ulls blaus que solien ser un punt a favor alhora de lligar. Era esportista i molt intel-ligent, el seu problema era que sabia que agradava a les noies, i lligava massa.

A dos quarts de sis de la tarda ja estava a casa, preparant-se per sortir a córrer quan, de sobte, va sonar el timbre. Amb la samarreta a la mà, va sortir a obrir. Anava a posar-se-la però se li va oblidar en veure qui hi havia a l'altra banda de la porta. Va quedar literalment amb la boca oberta. Era una noia alta, amb tacons i el cabell recollit en una cua llarga i morena, que duia uns pantalons i una jaqueta apretats, negres, molt elegants. 

- Albert Bosch? 

Va tardar a contestar, no reaccionava.

- Albert Bosch? - Va repetir ella, en un to més brusc. 

- Sí, sí, sóc jo. En què puc ajudar-la?

- M'has d'acompanyar.

- És clar! On? Vol que la porti a casa? - Va dir sorneguer.

- No et facis el graciós. Puja al cotxe, si us plau.

- Per què hauria de fer-ho? - Va dir amb cara d'enfadat, amb superioritat. Però abans que pogués dir res més, la noia li va deixar clar.

- Si no véns per voluntat pròpia t'hi portarem per la força. - Va dir, mirant cap els dos homes que hi havia al costat del cotxe de més a prop - Et sembla una raó de prou pes? - I, sense deixar-lo contestar, assenyalant-lo de dalt a baix, li va dir - I posa't alguna cosa decent, no pots anar pel món vestit així.

Quan va pujar al cotxe, ja amb vestit i corbata, li van lliurar un mocador i li van ordenar que se'l posés. Desganat, obeí. Tot l'assumpte li feia mala espina. Durant el recorregut, va recordar la nota que havia trobat a la taquilla del gimnàs i el cos se li va començar a posar alerta. Por, tenia por. Arribats al seu destí li van treure mocador dels ulls i el van fer sortir del cotxe. Era un aparcament com qualsevol altre, però bastant buit i amb molts accessos per a vianants. Va sortir del cotxe i, els dos homes que l'havien acompanyat el van escortar fins una de les portes. En travessar-la van pujar les escales i, en arribar a l'últim pis es van trobar en una gran entrada.

Va fer una volta sobre sí mateix, meravellat. Era un edifici enorme, tot cobert de finestres que permetien l'entrada de la llum. Va mirar el terra, estaven just a sobre d'un escut on posava Agència Central d'Intel-ligència. Va quedar palplantat, ja no tenia tanta por, estava on sempre havia volgut estar, però en circumstàncies un pèl difererents.

- Què hi faig jo aquí? Ho sabeu vosaltres?

- En tenim una idea, però no sóm els adequats per parlar. 

Els agents van saludar els guardes de seguretat de l'entrada i es van dirigir directament als ascensors. N'hi havia com a mínim 10. Un d'ells va prémer el botó de la quinzena planta, tenien clar on anaven. Al fons d'un dels passadissos hi havia una porta amb la placa indicativa:

"Howard McDowells, director d'energia". Van picar a la porta i van esperar. Finalment una veu a l'altra banda de la porta els va fer entrar.

- Benvingut senyor Bosch. Sóc l'agent McDowells, director d'energia. I aquests són els agents Grau i Roig i la agent Vasques. Suposo que no sap per què és aquí... oi?

- No. 

- Millor. 

- Millor?

- Sí. Una cosa que deu saber per les pel-lícules, és que gran part dels casos que investiguem són confidencials i, per això, necessito que signi uns papers abans d'explicar-li perquè és aquí. Això és un acord de confidencialitat per assegurar-nos que no ens llença el cas per la borda, així que signi aquí, si us plau. 

No s'atrevia a dir que no però, mai li havien agradat les ordres. Finalment va signar tots els papers i va esperar.

- Molt bé. Li explicaré el cas a grans trets, després ja li explicaran amb més detall. - L'albert no s'atrevia a dir res. - Estem investigant noves fonts d'energia per a naus no tripulades i sabem que les energies renovables són el futur. A part de ser menys contaminants que els combustibles fòssils, no s'esgoten i són molt més segures en la majoria dels cassos. Sabem que vostè està investigant amb aquest tipus d'energies i que està fent avenços molt més ràpidament i de major importància que els que estem fent nosaltres, de manera que el volem fitxar. Volem que passi a formar part de l'equip d'investigació de la CIA i que ens proporcioni tots els avenços que ha fet fins ara.

- Però aquesta informació pertany a la meva empresa per contracte, no a mi. Jo no estic autoritzat a donar informació del meu projecte. De fet, com han aconseguit aquestes dades?

- Som la CIA. Tenim accés a la majoria de dades de la majoria de països del món, especialment dades d'empreses dels Estats Units sobre temes que ens poden interessar. Ja tenim una ordre que ens permet extreure aquesta informació, encara que no hi estigui autoritzat per contracte nosaltres el podem "obligar" - va fer les cometes amb els dits, treient importància al tema, com si ho fes cada dia -. Així que no s'amoïni.

- Però em podrien despatxar! 

- No el despatxaran, serà vostè qui marxi si accepta l'oferta de la CIA, que és a temps complet.

- Pensava que pretenien que continués a la meva empresa i només els passés la informació.

- No, ara tindrà més recursos i eines per seguir endavant amb el projecte que portava abans, però amb la supervisió de la CIA. 

Això ja estava millor, a més hi havia certes persones de la seva empresa que no li agradaven perquè li limitaven els avenços i se n'apropiaven alguns en benefici propi. Alguns dels directius que havien pujat a base d'aprofitar-se dels altres. 

- Puc pensar-m'ho? 

- Té tres dies, ja sap les condicions que tindrà, guanyarà molt i no perdrà gairebé res. Esperem que ens triï a nosaltres, seria tot un plaer treballar amb vostè.

- Gràcies. Ja els diré alguna cosa.

- Aquí té la meva tarja, sinó també pot venir directament a parlar amb mi.

L'Albert va aixecar-se disposat a sortir però just després de creuar la porta va recular i es va girar.

- On sóc? Vull dir... on és aquest edifici? 

- És a la central de la CIA, sap on és oi?

- Sí però llavors... per què m'han fet tapar els ulls per venir? 

- Només era per posar-lo en una situació incòmoda i pressionar-lo per tal de posicionar-lo mentalment on nosaltres volíem. - Va riure.

- Per manipular-me més fàcilment vaja. Sempre és tan sincer?

- Només a vegades.

Fora del despatx, al costat de la porta, hi havia l'agent Grau, un dels que l'havia portat fins allà. Ell el va avompanyar fins a l'entrada de l'edifici i, en despedir-se l'agent es va oferir.

- Vols que et porti a algun lloc? Casa teva queda bastant lluny d'aquí.

- No, gràcies. Aniré caminant, necessito prendre l'aire i pensar una mica en tot això. 

Es van donar la mà i ell va sortir. Eren les vuit de la tarda.

Va anar tirant cap a casa seva amb tota la calma del món; estava absort, pensatiu. Era una oferta molt bona però, d'altra banda, es trobava molt bé a l'empresa i li sabia greu marxar i emportar-se tota la informació per beneficiar un tercer. Al cap i a la fi però... era el govern, el país, a qui estava ajudant. I tindria millors condicions de treball, en general. Material, diners... tot.

Va seure en un banc. Sense adonar-se'n s'havia desviat del recorregut i havia pujat un turó que hi havia no massa lluny de casa seva, a dalt de tot del qual hi havia un parc amb uns bancs i unes vistes precioses. Va admirar el paisatge. El cel estava tenyit de tons rosats i ataronjats per la posta de sol. Encara es veia una punteta vermella de l'astre que s'amagava rere les muntanyes. Com cada dia, va pensar. Però hi ha dies imprevisibles, aquell n'era una mostra. Potser les coses no estaven tan clares com semblaven. Potser tot podia canviar sense previ avís.

Al dia següent va anar a la feina apreciant més els petits detalls. Va seure a la seva taula i va donar una volta a la cadira giratòria tot pensant. Estava absort mirant per la finestra quan va arribar la Natàlia. Li portava el cafè, com cada dia. Sempre que ella li deixava sobre la taula ell li tirava una mirada fugaç, misteriosa, això atreia les dones però tenia les defenses baixes i el fet d'estar una mica enyorat per si marxava l'estava canviant. Així que es va limitar a somriure i a dir un sincer "gràcies". Malgrat que a ella la va sorprendre el canvi, va marxar sense dir res.

La Natàlia va anar cap al despatx de les secretàries, que compartia amb la Diana. La Diana era la seva antítesi. Mentre que la Natàlia anava sempre molt arreglada i provocativa i era rossa, alta i d'ulls blaus; la Diana era una noia senzilla, que anava vestida elegant però només perquè ho marcava la situació; ella era més aviat d'anar amb roba còmoda i trena. Era primeta i no massa alta, morena amb els ulls marrons. 

Una altra de les moltes coses que les diferenciava era la seva opinió sobre l'Albert. Mentre que a la Natàlia li encantava que se la mirés de dalt a baix i li llancés mirades indiscretes, la Diana li havia deixat molt clar des del primer dia que no toleraria que la tractés com un objecte i li tenia bastanta mania. La seva relació era estrictament professional, l'única cosa que valorava en ell eren els seus estudis. Ella estava estudiant enginyeria de l'energia i treballava a l'empresa de becària, ella aspirava a poder fer el que ell feia algun dia. Fora de la feina amb prou feines el saludava. 

En arribar, la Natàlia va seure a la seva cadira i, mentre encenia l'ordinador va comentar. 

- Avui l'Albert està raríssim. Li he portat el cafè i m'ha donat les gràcies mirant-me als ulls! Tu creus?

- Potser comença a ser una mica decent. Ja seria hora. - va dir la Diana entre dents, i es va posar a treballar.

- Hola noies. 

Les dues es van girar de sobte. Mai ningú anava al seu despatx, sempre les trucaven o anaven elles a portar documents impresos. Era l'Albert, amb un somriure despreocupat, amable. Absolutament atípic en ell. I encara més atípic que saludés amb un "hola noies".

- Hola guapo. - va dir la Natàlia.

- Et podem ajudar en alguna cosa? - va dir la Diana, que se'l volia treure de sobre abans no fes algun comentari fora de lloc.

- He vingut a buscar uns fulls que he imprès. Em venia de gust aixecar-me de la cadira. Espero que no us faci res. 

- No, és clar. Vols que te les enquaderni o alguna cosa?

- No cal, només és per mi. Gràcies Diana. 

La seva amabilitat la va deixar pasmada. Ni tan sols sabia que sabés el seu nom.

Els documents eren una barreja de coses. Des d'apunts de les seves investigacions fins a informació sobre estudis relacionats amb el seu tema que havien fet altres empreses, inclosa la CIA. Volia assabentar-se de què sabia la resta del món i quanta informació extreuria que ningú més sabés. Volia parlar amb el que passaria a ser el seu excap i deixar les coses mitjanament arreglades perquè el seu trasllat no afectés massa l'empresa. Un cop se'ls va haver mirat, va anar al seu despatx i li va explicar la situació. 

Va quedar una mica astorat i no sabia si creure-s'ho, l'Albert sempre havia estat home de bromes i, tot i que seria la primera que li feia d'aquest tipus, el seu posat seriós el va convèncer. Però seguia sent inimaginable el que li explicava, de manera que li va demanar que ho repetís.

- A veure si ho entenc, te'n vas a la CIA a investigar el mateix però, no només ens deixes plantats sinó que, a més a més, t'emportes tota la informació que tenim? Ens vols arruinar Albert? Per l'amor de Déu, portes des que vas acabar la carrera treballant aquí! Per què...?

- Per començar Joan, m'emporto tota la informació perquè la tinguin allà però no us la trec, vosaltres la seguireu tenint, però no exclusivament, podreu seguint investigant. Ja intentaré que us compensin d'alguna manera el fet de treure-us el monopoli de la informació però no prometo res. I, a més a més, estaré investigant en el mateix camp però per a usos diferents! 

- Doncs, qui vols que segueixi investigant? Ets l'únic amb capacitat per seguir com ho has deixat, tan avançat, i després, nosaltres investiguem sobre energies sense cap camp gairebé! Part important de la nostra feina és patentar, i probablement la CIA haurà patentat abans que acabem de parlar, i buscar utilitats. Què farem ara? Mirar de braços plegats com se'ns avancen amb la nostra pròpia informació? No és just...

- Ho sento Joan, no hi puc fer res. M'ha agradat molt treballar en aquesta empresa, i sap greu jugar-vos aquesta mala passada però, és una oportunitat com cap altra amb la qual ni tan sols hauria somiat i s'emportaran la informació igualment, la porti jo o no. I saps que tampoc m'agrada com certes persones infravaloren la meva recerca alhora que se n'apropien les victòries. Suposo que no ho hauria aguantat gaire més. Quant a trobar algú que pugui seguir investigant però, sí que et puc ajudar. Tinc una proposta per tu a fer. La Diana. 

- La Diana? És només una secretària becada. 

- Potser només és una estudiant becada com a secretària, però està estudiant enginyeria de l'energia, amb molt bons resultats segons els meus contactes. I pels seus comentaris i idees té un bon futur. Jo et recomano que li facis un contracte fix perquè treballi fins que acabi la carrera i després li paguis perquè faci el doctorat aquí. No et decepcionaran els seus resultats, t'ho asseguro.

Van seguir conversant una estona.

Al cap de dos minuts van picar suaument a la porta. Era la Diana. Els dos se la van quedar mirant. El Joan l'analitzava, no apreciava el seu potencial com l'Albert i intentava buscar-lo. En canvi l'Albert la mirava amb admiració, n'estava orgullós. Ella va torbar-se en veure'ls mirar-la i va abaixar la mirada al terra un moment. 

- Joan, tens una trucada per la línia 2. És el responsable de les inversions de Tecnoenergy, sembla nerviós.

- Gràcies Diana. Ara m'hi poso. Albert, confio en tu. Crec que tens una proposta a fer a la Diana. 

L'Albert va somriure, la Diana es va posar més vermella però alhora va fer cara d'espant. "Què em pot voler proposar aquest ara? A saber..." va pensar. Seguia aquest fil d'idees fins que el mateix Albert la va interrompre.

- M'acompanyes al meu despatx, si us plau? - Ella el va seguir insegura, atemorida, li feia por -. Tranquil-la, no és res dolent, no tens motius per estar preocupada - va dir ell amb un somriure tranquil-litzador. En arribar al despatx va començar a parlar una altre cop:

- Seu, si us plau, posa't còmoda - va dir oferint-li el seient de davant la seva taula amb la mà -. M'agradaria fer-te una proposta incecent - va dir somrient, divertit; estava relaxat, havia canviat molt en molt poc temps, ara ho veia tot des d'un punt de vista diferent, ni tan sols ell sabia ben bé per què -. M'agradaria que treballessis en aquesta empresa de manera fixa d'ara endavant. No com a becària, sinó amb un contracte fix. 

- Com a secretària? - Va aprofitar una mínima pausa que havia fet ell.

- No, per això és indecent, en part. Vull que agafis el meu relleu en les investigacions. Però com no sóc el cap de l'empresa no sé quina serà la teva oferta econòmica que, per al meu gust, hauria de ser una suma bastant més important de diners dels que guanyes ara, tenint en compte les teves noves responsabilitats i que ja no estaràs de becària - la cara de la noia s'anava il-luminant per moments, i se'l va quedar mirant amb la boca oberta -. Què en penses? Estaries disposada a acceptar una oferta així? - ell observava la seva reacció rialler.

- És clar que sí! És el que sempre he volgut! Admiro les teves investigacions, estàs fent avenços als quals ningú hauria aspirat mai i és admirable. Però... com? I per què? Vull dir, per què hauria de succeir-te? I per què jo?

- Anem a pams. He rebut una molt bona oferta i, encara que m'ha agradat molt treballar per aquesta empresa, crec que és hora de canviar, crec que puc tenir millors condicions i ser més valorat. Pel que fa a tu... Crec que et mereixes aquesta feina sense cap mena de dubte. M'he informat de les teves notes i són impressionants però, el que és més important, treballes bé i estàs perfectament qualificada per ocupar el meu lloc. Has demostrat que tens els coneixements i bones idees, i no crec que hi hagi ningú més adequat. Ja saps com va tot. Al cap i a la fi, ja has llegit tot el que he imprès i ets l'única que ho ha entès.

- Jo... ho sento, no ho podia evitar - va dir ella, avergonyida -.  Però quan he demostrat tenir idees?

- Per molt que no ho sembli, i encara que potser sigui l'únic, t'escolto quan corregeixes i afegeixes idees a les reunions on "només" - va fer les cometes amb els dits - reparteixes informes que, a vegades, has corregit sense permís ni coneixements de ningú.

- Jo... 

- No cal que et disculpis, jo mateix m'adonava de les errades en llegir els informes després que els revisessis i valoro la teva manera de pensar. Tens un bon futur, i aquesta és una genial oportunitat per començar. 

Ella va abaixar el cap, sentint-se afalagada. Més aviat solien ficar-se amb ella, no dir-li coses bones.

- Ei! No abaixis el cap! Estic parlant amb tu - va dir ell rient -. T'avergonyeixes del que he dit?

- No! Al contrari! No n'estic avergonyida, però no estic acostumada a que em diguin coses així. 

- Doncs ja és hora que això canviï. I l'última cosa que et vull dir és aquesta. Et demano disculpes per tractar-te de manera indecent i espero no haver-te ofès. 

- Tranquil. 

- Doncs Diana, molta sort, i espero que em truquis de tant en tant informant de la situació - va picar l'ull.

- Segur que t'hauré de demanar mil consells i aclariments. Moltíssimes gràcies Albert. De veritat.

- No es mereixen. Estem en paus?

- És clar!

- Doncs, si no et fa res, he d'anar a la CIA a demanar un favor.

- A la CIA? Un favor?

- Ostres! he oblidat explicar-te un petit detall. Quan torni parlem. 

La Diana va quedra perplexa, "la CIA?", va pensar.

L'Albert va arribar a l'edifici i va entrar per la porta principal. Tot i ja haver-hi estat, l'altra vegada no s'havia fet a la idea del que tenia entre mans, no li havia semblat possible i no ho havia assimilat. Va ser per això que va fer el mateix. Va parar-se al centre de l'entrada i va mirar amunt i al seu voltant. 

No tenia tarja per entrar i no havia quedat, així que va es va dirigir al taulell. 

- Vinc a veure en Howard McDowels, sóc l'Albert Bosch.

Van comprovar el seu nom a la base de dades i, en veure que ja havia estat allà i el motiu de la seva anterior visita, el van fer esperar mentre trucaven per comprovar on era. 

- És al seu despatx, ja pot pujar. Quinzena planta, passadís de l'esquerra, tercera porta a la dreta. 

- Gràcies.

Va agafar un dels ascensors que conduia a la seva planta. L'altra vegada, entre la confusió, i que havien anat totalment directes al despatx perquè els qui l'acompanyaven ja sabien perfectament on anaven, ni tan sols s'havia fixat que no tots els ascensors anaven a totes les plantes. N'hi havia uns que anaven a les plantes parells i uns altres a les imparells. Per sort, un agent, en veure'l perdut, li ho va indicar. Va prémer la planta 15 quan va ser dins i va esperar. Gairebé li feia por pensar la velocitat a la qual havia pujat, veient el poc temps que havia trigat a arribar al seu destí. Va sortir de l'ascensor i va recuperar el record de l'altre dia. Sí que recordava haver estat allà. El terra de rajola senzilla i els fluorescents quadrats al sostre li van recordar una mica a un hospital, però l'ambient era totalment diferent. D'una banda, no hi havia l'estrès d'urgències, però tampoc es notava la tristesa de certs passadissos. Hi havia un vaivé de gent que no parava, uns xerrant amb documents a la mà, altres corrent per avisar a algú... però sense passar-se. Se sentia com a casa, tot i estar totalment fora de lloc, ja que no entenia cap dels comentaris que li arribaven a passar pel cervell. Entenia les paraules, però no el seu significat conjunt. Fins que va sentir:

- Sí home! Les plaques solars que vam fer servir per aquell satèl-lit en portaven... Poc, sí, però en tenien.

Es va dirigir cap on li havia indicat la noia de la recepció. D'allà venia la meitat de conversa que sentia, l'altra meitat provenia del telèfon i no va poder acabar de lligar caps. Va esperar a sentir que la conversa havia acabat per picar discretament a la porta. 

- Endavant!

- Bon dia.

- Albert! Segui, si us plau. Ja s'ha decidit?

- M'agradaria parlar algunes coses abans de prendre una decisió definitiva.

- Doncs ja pot començar.

- En primer lloc voldria saber si la meva antiga empresa podria treure algun benefici del fet que jo em traslladi, juntament amb tota la informació. 

- En teoria no, però parlant amb administració potser aconseguiríem que els paguessin alguna cosa pels "drets" - va fer les cometes amb els dits - del que farem servir, i que haurien de tenir patentat. I què més?

- I després em preguntava, que passa amb les meves investigacions?

- Seran absolutament confidencials i no les podrà compartir amb ells, si és el que vol demanar. 

- I si descobreixen alguna cosa nova ells, la podran aplicar amb normalitat? No ens ho endurem tot?

- No, la cosa és que vostè pugui seguir tal com ho va deixar però aquí.

- Em sembla bé.

- Llavors què? S'apunta?

- Està bé, sí, m'agradaria treballar per la CIA. 

- Benvingut a bord. Ara li portaré el contracte.

Estaven a mitjans de mes, i per això l'Albert havia d'acabar el mes treballant a la seva antiga empresa i a la setmana següent traslladar-se a la CIA.

El canvi se li va fer molt estrany. Estava acostumat a saber com funcionava tot, on havia d'anar, a qui havia de trucar i a qui havia de demanar les coses per tal que tot anés sobre rodes. A més, no estava acostumat a tenir gent per sobre ni per sota en la investigació, ell decidia com es feia tot i no li manava res a ningú. No és que no el deixessin fer com volia, era el fet que hi hagués algú rondant-lo tot el dia per controlar si avançava en alguna cosa i que moltes coses que solia fer ell, li feia altra gent que encara no sabia si mereixia la seva confiança. Les coses anaven bé, tot anava més ràpid d'aquesta manera. Però li costava treballar amb gent desconeguda.

Va tardar aproximadament un mes en sentir-se mitjanament adaptat, dos en adonar-se que ja estava millor instal-lat que en l'empresa anterior. Tothom era molt competent i li encantava l'ambient de treball. A més, tots els mèrits personals propis eren per ell i els del grup quedaven justament repartits. Una tarda estava xerrant amb una de les secretàries que, tot i que a ell no li agradava però s'hi estava tornant a adaptar, el tractava com la Natàlia, quan va rebre una trucada. Era la Diana. El cor li va fer un salt.

- Hola Albert! Com va la nova feina?

- Molt bé! Ja estic molt ben adaptat.

- Tot bé? Me n'alegro moltíssim, tot i que se't troba a faltar... - La seva veu era sincera però despreocupada, ell es va preguntar si era veritat, ell mai no li havia caigut bé a ella. 

- Au va! Segur que estàs la mar de bé sense mi! - va tantejar el terreny, s'estava adonant que no li era del tot indiferent la seva resposta.

- Tenint en compte que el teu trasllat m'ha permès investigar, estic molt bé però, ara que no et tinc per resoldre dubtes... costa més.

A l'Albert li va caure l'ànima als peus, el seu interès era merament laboral. No l'hi extranyava, com li podia interessar un home que sempre l'havia ignorada, per no dir que ni tan sols l'havia tractada amb dignitat?

- Ja saps que pots trucar-me quan vulguis. Per preguntar, per molestar, pel que necessitis eh? De veritat.

La seva sinceritat va astorar la Diana. Ella només li volia demanar d'on havia sortit un número, però era cert que preguntant més hauria avançat més ràpidament del que ho havia fet fins llavors. Van seguir xerrant i al final l'Albert la va convèncer per anar a prendre alguna cosa aquella nit. 

- Va Diana, de científic a científic - va dir ell, rient. Ella també va riure -. Necessito un descans, i deixaré que m'atabalis amb totes les preguntes acumulades que tinguis. De segur que no només tens la que ja he contestat. 

- Bé... - ella no n'estava segura, li feia por quedar com una ximple.

- Si no en tens cap més és que en saps més que jo!

A l'Albert se li va fer llarg el dia. Tot i que tenia moltes coses a fer, cap no l'absorbia prou com per deixar de pensar. D'una banda tenia ganes de prendre alguna cosa amb la Diana però... potser tenia preguntes que ell no podia resoldre. Potser ara ella havia avançat més del que ho havia fet ell. Per sort, no era una idea massa lògica, al cap i a la fi, ella havia hagut d'adaptar-se al curs de les seves investigacions i seguir tal com ell ho havia deixat, i això ja era prou complicat. Esperava poder-la ajudar.

Finalment van ser les sis de la tarda i va poder marxar cap a casa seva. Havien quedat després de sopar, de manera que es va fer un dels seus sopars preferits, arròs amb ou ferrat i salsa de tomàquet, i després es va anar a canviar. No volia anar massa arreglat, era una cita, mig de feina, mig d'amics, però tampoc volia anar molt sport. Va agafar el primer que va trobar a l'armari que encaixés per l'ocasió. Uns pantalons beige, una camisa blanca i jersei blau marí. Sense corbata, és clar. Quan va haver acabat, va seure davant la tele a matar el temps que li quedava i, anant amb uns mica de temps de marge, va sortir, a peu, de casa. El bar on havien quedar no li quedava massa lluny, i sempre li havia agradat passejar per la ciutat de nit. Els misteriosos parcs, les vistes de la ciutat il-luminada, la Lluna... Només trobava a faltar les estrelles, que no es veien per la contaminació, com a mínim, lumínica.

Un cop allà, va seure en una taula però va esperar per demanar. No li agradava semblar impacient, i no tenia pressa, només quedaven 5 minuts perquè arribés, en teoria. I així va ser, la Diana va aparèixer per la porta al cap de pocs minuts amb un somriure despreocupat. Ell la va saludar per tal que el veiés i, quan ja estava a prop de la seva taula, es va aixecar per fer-li dos petons. 

- Hola Diana. 

- Hola Albert! Com va? Fa molt que esperes? 

- No, i ara, acabo d'arribar. Vols que demani alguna cosa? Has sopat?

- Sí! He sortit tard i gairebé no he tingut temps, però sí.

- Vaja, problemes a la feina?

- Porto una mica de retràs en el projecte. 

- Si necessites ajuda ja saps, aprofita! Però tu tranquil-la, que sempre donen uns temps impossibles de complir. Jo no entregava mai a temps. 

- De veritat? Així estic una mica més tranquil-la. Ah, per cert. L'última vegada que ens vam veure em vas deixar molt intrigada. Em vas dir que anaves a la CIA a fer no sé què? Em vas deixar a mitges!

- Cert! No me'n recordava. Sí, anava a la CIA. De fet, hi vaig cada dia. 

- Què vols dir?

- Treballo a la CIA - Involuntàriament va fer cara d'orgull, alçant les celles, divertit.

- Ho sento Albert, però no t'hi veig, treballant d'espia... - Els dos van riure. 

- Com que no? Sóc el millor agent que tenen! No t'ho creus? No, estic investigant en energia, com abans, però allà. De fet, en teoria, tu i jo hauríem d'estar fent més o menys el mateix, perquè em van contractar per continuar la mateixa línia d'investigació.

- Vaja doncs, si fas exactament el mateix, per què vas marxar? - Ara la Diana tenia un posat més curiós, potser fins i tot una mica trist. Li feia mal que un investigador de la seva categoria hagués deixat la seva empresa sense cap motiu aparent. Havia fet molt mal a la companyia.

- És una bona pregunta. Si us plau, no posis aquesta cara que em fas sentir malament. 

- Quina cara? 

- Aquesta de... has fet mal a la teva empresa per res, ets un imbècil.

- Ei! Que és la meva cara! Potser no del tot, simplement em sap greu que ens hagis deixat penjats. 

- Tenia els meus motius. En primer lloc, tot i que no és el més important, els diners, ara cobro més. En segon lloc, els mitjans. Ara tinc moltes eines, més avançades i, no t'ofenguis, perquè tu se suposava que no eres de l'equip, ara tinc un boníssim equip al darrera que m'ajuda moltíssim, quan abans era pràcticament jo sol. I, finalment, el canvi de companyia. El necessitava. Estava fart dels de més amunt, que pretenien que respectés uns plaços d'entrega impossibles perquè només buscaven els guanys econòmics i no tenien ni idea del temps necessari per a la investigació i la seva dificultat i que, per si fos poc, s'enduien els mèrits - La cara de la Diana va canviar de seriosa a compassiva, es notava que l'Albert havia patit molta pressió a la feina. Potser fins i tot per això havia canviat la seva actitud. La calma i el bon humor l'havien convertit en un home simpàtic i comprensiu quan abans era un cregut insuportable. Se li va entreveure un somriure en pensar això. Havia canviat moltíssim, i n'estava orgullosa. Ell en canvi, estava un pèl trist, acabava de defogar-se davant la Diana, que no en tenia cap culpa i, per contra hauria de suportar-ho d'ara endavant -. Perdona'm, si us plau, tu no en tens cap culpa i sembla que te les estugui carregant a tu. 

- No passa res. Es nota que has patit durant molt de temps.

- Sí, però ara et tocarà a tu, i això em fa encara més mal. Acabes de començar i ho hauràs d'aguantar sense ningú que t'ajudi. Bé, pots comptar amb en Joan i amb mi quan vulguis i per al que necessitis.

- Gràcies, però jo de tu no m'oferiria tant, que encara m'abusaré de la teva confiança - va dir riallera.

- Et dono permís per fer-ho.

La nit va passar ràpidament i agradable. Semblava que fossin amics des de feia temps quan, en el fons, gairebé no es coneixien.

- I doncs, com va la carrera? 

- Molt bé! La veritat és que m'encanta, tot i que té assignatures molt complicades, sobre tot a mida que va avançant. 

- Ha de ser molt difícil compaginar-la amb la feina.

- M'està costant, però ho estic aconseguint. Si cal m'ho prendré amb més calma per tal de poder treballar. Al cap i a la fi, estudiem per treballar, si ja tinc feina, millor que intenti conservar-la.

- Tranquil-la que, entre l'expedient i el currículum, a les empreses se't sortejaran. Totes et voldran i hauràs de triar tu.

- Au va! No siguis ximple! 

- M'estàs dient ximple? De cap manera! És la veritat, de debò. 

A la Diana se li començaven a notar els colors a les galtes. Intentava amagar-ho, però no podia.

- Gràcies. Tot i això, no ets el més adient per dir-ho! 

- I això? Per què no? 

- A tu sí que se't sortegen. Estàs a la CIA!

- Això ha estat sort. I ja veurem com va, potser em fan fora d'aquí dos dies. I això també fa, en part, que sigui la persona adequada per dir-ho. A mi m'ho han fet i jo ho faria amb tu.

Van estar discutint i xerrant una estona, tant de temes de la feina com d'altres de divertits. I, finalment, després de dues hores, van decidir marxar cap a casa. Al cap i a la fi, al dia següent tots dos havien d'anar a treballar. L'Albert va oferir-se per acompanyar la Diana fins a casa seva passejant. 

- No cal, gràcies. A més no queda gaire a prop. Tardaràs molt fins a casa teva després.

- Raó de més per acompanyar-te. 

- Tardar més? 

- No, que estigui lluny. No t'hi puc deixar anar sola. Vinga, som-hi.

- Si insisteixes... Gràcies. 

Van anar caminant, passant per tots els parcs i passejos que hi havia pel camí. Comentaven el que més els agradava de la seva ciutat, però els dos estaven d'acord que hi havia massa soroll, especialment de cotxes. 

Finalment van arribar a casa de la Diana. Es van despedir amb dos petons i l'Albert va marxar cap a casa, amb les mans a la butxaca i pas ràpid.

Estava absort, pensant en un dels detalls del projecte que havia comentat amb la Diana quan va veure una ombra entre els arbres del passeig. No li va donar massa importància, però va començar a mirar al seu voltant amb més atenció. Va recordar la nota, i el va envaïr una estranya preocupació. 

De sobte va sentir algú que es dirigia cap a ell corrent des del seu darrera però no va tenir temps a girar-se per veure qui era que ja estava envoltat de foscor i no podia moure's. Malgrat que donava patades a l'aire i es movia tot ell, el seu captor era molt més gros que ell i no hi tenia res a fer. Va notar que l'agafaven i el feien caminar. Va cridar, però li van tapar la boca.

- Qui ets? Què vols de mi? 

Tenia la cara tapada amb una roba negra, no veia res i amb prou feines hi sentia. Va notar com el portaven uns metres enllà, l'aixecaven bruscament i el ficaven a la part del darrera d'una furgoneta o camió. Va sentir el motor que arrencava. Va seure bé i es va treure la roba que li cobria el cap. No veia res. Era en un camió de transport, sense finestres, ni cap al conductor ni cap a l'exterior. No hi havia tampoc cap llum.

Es va posar les mans al cap amb els colzes sobre els genolls, intentava pensar, qui li podia voler fer això, què podia fer. Va buscar dins les butxaques. El forçut li deuria haver tret el mòbil. No tenia cap manera de comunicar-se amb ningú. Va buidar les butxaques completament per veure si hi tenia alguna cosa que li pogués servir, que el pogués ajudar mínimament. Va veure les claus de casa. La llanterna. Portava una petita llanterna que, no faria massa, pero podria veure, al menys, què hi havia al seu voltant.

La va encendre.  El què hi va trobar no el va sorprendre, però es va posar a buscar alguna cosa que li pogués servir, pel que fos. Només hi havia un carretó de dues rodes per carregar caixes o objectes pesants i cordes, a part d'alguna tela de protecció per portar mobles i coses similars. Això el va tranquil-litzar una mica, al cap i a la fi, no imaginava un segrestador professional amb coses per portar mobles a la part del darrera del camió. Va agafar el carretó. Intentaria envestir el seu captor quan obrís la porta del darrera i, així, poder sortir corrents.

El camió seguia en marxa. No se sentia molt soroll de cotxes, així que suposava que era una carretera secundària. Al cap de mitja hora, aproximadament, el camió va parar. L'Albert va preparar el carretó i, quan la porta es va obrir, va sortir corrent del camió i va envestir el conductor. El problema va ser que el desnivell era més gran del que pensava, i va caure malament. El conductor estava afectat, però no va tardar prou a reaccionar com perquè li donés temps a fugir. A l'Albert li sortiria un bon blau al genoll després d'aquella caiguda. Tanmateix no va tenir temps a pensar-ho que ja tenia el conductor gairebé ofegant-lo de fort que el tenia agafat. El va arrossegar cap una casa en mig de la foscor del bosc. Gairebé el portava alçat quan va arribar a la porta del garage, que va obrir amb un comandament petit que portava a la mà. Quan la porta va estar a dalt de tot, el va deixar anar, li va fer una empenta per forçar-lo a entrar, va encendre el llum, va sortir i va tornar a abaixar la porta. 

- Intenta dormir, demà serà un dia llarg - va dir abans de marxar amb veu enfadada, no li havia sentat bé la jugada fallida de l'Albert.

"Almenys no em mataran" va pensar. "Però pot ser pitjor... Què volen de mi?" Al dia següent ho va descobrir.

- Segui, si us plau - Va indicar-li un home desconegut, però de cara amable, que seia en una cadira igual al seu davant. Era una cadira normal i corrent, amb els braços de fusta, en el que semblava una antiga biblioteca de casa bona -. Em dic Joaquim, pots dir-me Quim.

L'Albert va romandre en silenci, no s'atrevia a dir res. I menys ara. A les pel-lícules, quan els dolents no es tapen la cara, és perquè després mataran a qui ho sap, en aquest cas, ell. Però en Quim va tornar a parlar, suposadament, per tranquil-litzar-lo.

- Tranquil Albert, només vull fer-te unes preguntes. Primer, per què has deixat la feina?

- Bàsicament perquè necessitava canviar d'aires i a la nova m'oferien millors condicions.

- Quina nova feina?

- La d'ara.

- Per qui treballes?

- Treballo per la CIA.

- I que hi fa un peó com tu a la CIA? 

- Peó?

- No ets home d'acció, tu. No crec que t'hagis convertit en agent especial de sobte.

- No, sóc investigador, com sempre.

- I què investigues exactament?

- Em sap greu, però és informació confidencial.

- Precissament per això t'ho estic preguntant. Hi tornaré. Què investigues per la CIA?

- Em sap greu, però no puc parlar de les meves investigacions fora de l'agència. - L'Albert començava a notar la suor freda que li baixava per l'esquena, les mans tremoloses, fortament agafades i recolzades sobre les cames. El Quim estava tranquil, però pressionava molt i l'havien segrestat, no anirien per les bones fins al final.

***

La Diana el va tornar a trucar. Tenia un dubte de la investigació, i de pas volia parlar amb ell. Havia estat molt amable el dia anterior i li volia donar les gràcies, li sabia greu que hagués hagut de tornar sol a casa seva. Però no contestava, i el mòbil no estava apagat. Volia trucar a la feina però, a la CIA? Li feia cosa.

Finalment es va decidir, ja havia trucat 5 vegades en 2 dies i no contestava. Va trucar al número que ell mateix li havia donat de l'oficina. La va atendre una noia que li va recordar la Natàlia i li va dir que no havia anat a treballar. La va avisar que l'havia intentat localitzar sense èxit però no va semblar que la preocupés massa, així que li va demanar per parlar amb el superior de l'Albert. Ella no volia, però, després d'insistir molt, l'hi va passar. El cap la va tranquil-litzar una mica més. Va intentar calmar-la i li va dir que s'encarregaria d'investigar si havia passat alguna cosa. Li va donar el seu telèfon directe i es va anotar el seu per avisar-la quan sabés alguna cosa.

***

Era el segon dia que l'Albert estava retingut i, tot i que el primer dia no havien fet més que amenaçar-lo, temia que els mètodes per fer-lo parlar es tornessin més agressius si seguia sense contestar, i així va ser. Aquell dia no el van portar a la biblioteca que, tot i la situació, era mínimament acollidora, sinó que el van dirigir directament a les masmorres.

Eren un lloc fred i humit. Tota la planta estava dividida en petites cel-les quadrades, amb les parets de pedra i el terra de sorra, on només hi havia un somier mig desmuntat amb un matalàs fi com el paper de fumar, i no precissament net. Coixí? Era quelcom que no tothom es podia permetre en l'època de la qual s'imaginava que serien aquells habitacles i llits, i menys per als que estan a les masmorres. El que interessa es que hi estiguin qualsevol cosa menys còmodes. I era més o menys el que volien fer amb ell, encara que havien tingut la decència de deixar-lo dormir en un lloc una miqueta més confortable.

El van acompanyar fins l'última cel-la. Era bastant més gran que la resta, hi havia un parell de cadires enfrentades, cap de les dues amb aspecte de còmoda, però una molt més desagradable que l'altra. Era una cadira gran de fusta amb cinturons als braços i potes per lligar-hi una persona. També hi havia una banyera antiga plena d'aigua amb gel.

El panorama no pintava bé, i les cames de l'Albert van començar a tremolar de pànic. Va intentar sortir corrents, però els dos homes el van agafar ràpidament amb mans de ferro. Ell va començar a moure's desesperadament perquè el deixessin anar, però no va poder, els seus dos escortes estaven bastant més musculats que ell. El van fer seure a la cadira per la força i, mentre un l'aguantava, l'altre el va lligar de mans i peus.

Van esperar cinc minuts, ell a la cadira, els dos forçuts darrera seu, fent guàrdia perquè no es mogués massa. Llavors va arribar en Quim, avui amb més cara de pomes agres.

- Hola Albert. - L'Albert no va dir res -. Avui tampoc tens ganes de parlar? - Ho va dir en un to desafiant, acompanyat d'una mirada carregada de ràbia.

Malgrat la por, l'Albert va continuar sense dir res. Estava segur que el matarien parlés o no, així que s'havia promès a ell mateix que, només per honor, mantindria la boca tancada sense desvetllar cap informació que perjudiqués l'agència. No hi perdia res, i guanyava molt. Es mentalitzava per les tortures que poguessin venir. Intentava mantenir la calma però no podia. Estava tremolós, començava a suar i tenia la respiració accelerada. 

- Estàs preparat? - Va preguntar en Quim. - Em prendré el teu silenci com un sí. - Va  fer una pausa i després va continuar. - Ho reprendré per on ho vam deixar ahir. Què investigues? Quins avenços has fet?

- Ja li vaig dir que és informació confidencial. No parlaré. 

- Potser necessites un al-licient. - En Quim va afirmar, donant l'ordre als dos guàrdies perque treiessin les pistoles. 

Definitivament no el mataria tan d'hora, pero era una possible manera de fer que parlés més ràpid. Els dos homes van apuntar amb les seves pistoles als temples de l'Albert. Ell va començar a dubtar, potser parlar era una bona idea, gairebé no havia tingut temps d'investigar res més del que sabia abans. Però igualment, segur que no ho volien per res bo. I alguna descoberta important sí que havia fet. 

- Segueixes sense voler parlar? Deslligueu-lo i agenolleu-lo al costat de la banyera. Ja podeu començar.

L'interrogatori va seguir, però bastant més dur del que havia estat fins aquell moment. Cada vegada que el Quim s'enrabiava li enfonsaven el cap a la banyera gelada. Però va aguantar sense dir res. Això és tot el que recordava. S'havia quedat inconscient al cap d'una estona i no era sabia res del que havia passat després.

Es va despertar en una llitera d'hospital. Va anar obrint els ulls però l'enlluernava la tènue il-luminació de la cambra. Li va costar però, a poc a poc, va anar distingint les siluetes que es formaven al fons de la imatge. Hi havia una persona asseguda en una butaca, encongida, com si estés mig adormida, o plorant. Li va costar una bona estona enfocar la imatge prou bé com per reconèr-la, era la Diana. L'Albert va somriure, reconfortat de veure algú conegut i, sobre tot, el fet que no l'estessin torturant. Estava viu, amb això en tenia prou.

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda. 

- Enfermera! Enfermera! 

Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar.

- Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc. 

Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé.

L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que havia aguantat fins al moment, no va poder més i es va desmoronar. Va arrencar en un plor silenciós i desconsolat. Va seure a la cadira i es va posar les mans a la cara. L'Albert no sabia gaire com reaccionar, li sabia greu veure-la així, però tampoc es podia moure massa.

- Diana... vine. - Va dir suaument, tocant el tros de matalàs lliure perquè s'assegués a la seva vora. - No m'agrada veure't així. Què passa?

- És culpa meva.

- El què?

- Que estiguis així.

- I ara! Què hi tens tu a veure amb que jo estigui així? A part que estic bé.

- Això és perquè no et veus...

- Insinues que no estic guapo? - Esperava que una mica d'humor la tranquil-litzés. Ella va riure entre llàgrimes.

- No, estàs guapo com sempre, només una mica més blau i prim.

- Llavors, quin és el problema? Jo estic perfectament, això només és un canvi temporal de look. Però, per què dius que en tens la culpa?

- Perquè segurament et van segrestar tornant de casa meva. Si no m'haguessis acompanyat no hauria passat.

- De cap manera. Primer, segurament em seguien allà on anava i m'haurien agafat en un altre lloc si no hagués vingut. De fet, m'alegro que no t'hagin fet res a tu, això sí que hauria estat culpa meva. Segon, em vaig oferir jo a acompanyar-te, i m'hauria entristit molt que no em deixessis. I tercer, estic bé, així que no ets culpable de res. 

L'Albert anava a seguir però va entrar per la porta el seu cap de la CIA. 

- És la Diana? 

- Sí. - La Diana ja estava més tranquil-la però va contestar l'Albert. - Per?

- Va trucar preocupada perquè no li tornaves les trucades. Amb motiu. Gràcies a ella vam començar a buscar-te.

L'Albert va fer uns ulls com unes taronges, que es van convertir en un somriure d'agraïment en girar-se cap a la Diana. Ella l'hi va tornar. Llavors en Howard es va quedar mirant l'Albert i va assenyalar discretament la Diana amb el cap. L'Albert va assentir amb tristesa, li sabia greu, ara que començava a estar més calmada.

- Diana, t'importa deixar-nos un moment, si us plau? Parlem després.- Va dir picant-li l'ullet. Ella va assentir en silenci i va marxar.

- Com estàs?

- Viu.

- Ja és molt.

- Sí, mai me n'havia estat tan conscient. Gràcies per rescatar-me.

- De res. Però... no sabem qui et va segrestar, quan vàrem arribar a la casa només hi eres tu. Tens idea de qui eren? 

- Sí. Podria descriure tres persones si voleu. 

- Està bé, després portaré un dibuixant per fer-ne els retrats robot, de moment descansa.

Aquella mateixa tarda el dibuixant va aparèixer a l'habitació de l'Albert amb un bloc i un llapis i va seure a la butaca del seu costat. L'Albert va anar descrivint un per un tots els detalls de la fisionomia de cadascun dels seus captors. Va estar molt orgullós quan va comprovar que, efectivament, els retrats eren gairebé iguals a les persones que havia vist, i va quedar admirat de la gran destresa del dibuixant.

Al cap de tres dies de recuperació, van deixar que l'Albert tornés a casa i, al cap d'una setmana més, ja va poder tornar a la feina. Mai hauria imaginat que la pogués trobar tant a faltar. La rutina, el dia a dia. Ara ho valorava tot molt més.

Un dia, mentre treballava al laboratori, en Howard va aparèixer per la porta. 

- Albert, necessito parlar amb tu, pots sortir un moment, si us plau?

- És clar.

- T'he de presentar algú.

La cara d'espant de l'Albert en veure qui s'acostava pel passadís de l'agència era impossible de dissimular.

- Albert, et presento en Quim Farnés, cap de selecció de personal de l'agència. - L'Albert no podia articular les paraules.

- Ell...

- Sí, Albert, em sap greu. - Va dir en Quim. - Tots els membres i treballadors de la CIA han de passar per una prova per comprovar que no treballen per algú de fora. Alhora fem una prova d'aptitud, per veure com reaccioneu sota pressió, i si reteniu la informació. I jo sóc qui s'encarrega de fer-la. L'has aprovada amb nota, però entendré que no et refiïs massa de mi els primers dies. - L'Albert va seguir en silenci, s'havia quedat de pedra, no reaccionava. - Tranquil, no et tornaré a segrestar.