Salta al contingut principal

Sentint: la Felicitat Mundana

Probablement la gent normal no s'hagi parat mai a pensar quins tipus de felicitat existeixen, de fet, segurament consideren que només n'hi ha una. No és el meu cas.
Està clar que hi ha la felicitat que experimentem quan succeeix un fet extraordinari que ens emociona i ens emplena. Potser a la llarga aquests també ens ajuden però, en moltes ocasions únicament aporten felicitat momentània. No és a aquesta a la qual em refereixo.
També hi ha la felicitat general, la que experimenten certes persones optimistes pel fet d'estar vius. Aquesta es podria confondre amb la mundana, malgrat això, jo diria que són diferents. Crec que una és, en part, la causa de l'altra.
La felicitat mundana és la dels petits detalls del dia a dia. Però no petits detalls qualssevol, sinó dels que ens treuen un somriure sincer. Dels que ens fan ser qui som. És la felicitat que sentim quan veiem algú conegut i no ens ho esperem, la dels somriures de veritat. És la felicitat que ens omple quan ens adonem de la innocència d'un nen o sona la nostra cançó preferida. És la que ens fa despertar cada dia perquè ens recorda que el món és un lloc bonic, on encara hi ha persones de bon cor i que val la pena viure. És la que sempre hi és però apareix de manera inesperada, fet que la fa encara més especial.
La felicitat mundana és la que ens provoca benestar. La que ens aixeca els ànims quan estem apagats, la que provoca un estrany pessigolleig que puja des de l'estómac fins a la boca, de manera tan natural i alhora descontrolada, que no hi ha manera de reprimir el somriure que ens inunda el cos. El cor batega, els ulls brillen, la cara una mica envermellida. El que més la caracteritza, però; el que realment la identifica, és la pressió que sentim al pit, que fins i tot ens accelera una mica la respiració de manera estranyament agradable quan la causa és prou important.
A vegades gairebé no la recordem, i a vegades la sentim sense ser-ne conscients, però apareix quan més la necessitem. Perquè els petits detalls són els que compten, només cal saber valorar-los.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...