Salta al contingut principal

Sentint: la Felicitat Mundana

Probablement la gent normal no s'hagi parat mai a pensar quins tipus de felicitat existeixen, de fet, segurament consideren que només n'hi ha una. No és el meu cas.
Està clar que hi ha la felicitat que experimentem quan succeeix un fet extraordinari que ens emociona i ens emplena. Potser a la llarga aquests també ens ajuden però, en moltes ocasions únicament aporten felicitat momentània. No és a aquesta a la qual em refereixo.
També hi ha la felicitat general, la que experimenten certes persones optimistes pel fet d'estar vius. Aquesta es podria confondre amb la mundana, malgrat això, jo diria que són diferents. Crec que una és, en part, la causa de l'altra.
La felicitat mundana és la dels petits detalls del dia a dia. Però no petits detalls qualssevol, sinó dels que ens treuen un somriure sincer. Dels que ens fan ser qui som. És la felicitat que sentim quan veiem algú conegut i no ens ho esperem, la dels somriures de veritat. És la felicitat que ens omple quan ens adonem de la innocència d'un nen o sona la nostra cançó preferida. És la que ens fa despertar cada dia perquè ens recorda que el món és un lloc bonic, on encara hi ha persones de bon cor i que val la pena viure. És la que sempre hi és però apareix de manera inesperada, fet que la fa encara més especial.
La felicitat mundana és la que ens provoca benestar. La que ens aixeca els ànims quan estem apagats, la que provoca un estrany pessigolleig que puja des de l'estómac fins a la boca, de manera tan natural i alhora descontrolada, que no hi ha manera de reprimir el somriure que ens inunda el cos. El cor batega, els ulls brillen, la cara una mica envermellida. El que més la caracteritza, però; el que realment la identifica, és la pressió que sentim al pit, que fins i tot ens accelera una mica la respiració de manera estranyament agradable quan la causa és prou important.
A vegades gairebé no la recordem, i a vegades la sentim sense ser-ne conscients, però apareix quan més la necessitem. Perquè els petits detalls són els que compten, només cal saber valorar-los.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació