Respiració accelerada, un somriure reprimit, nervis a flor de pell. No poder suportar la calor però alhora tenir ganes de més estiu. De tenir calor però poder calmar-la amb un bany a la piscina, d'estar tombat al sol amb un bon llibre i unes ulleres de sol a la platja. Ganes de no fer res. Ja falta poc.
D'una banda, la sensació d'impotència. Tenir un examen pel qual no saps si estàs preparat. No voler que arribi el dia per poder estudiar més; encara que el teu cos ja no rendeix ni quan se suposa que més et concentres, i n'ets conscient. Saps que seria igual d'útil anar-te'n a la piscina i relaxar la ment, però no pots. Et mata la consciència.
De l'altra, els nervis de sentir que ja només en queda un. Dos dies i seràs lliure. Dos dies i podràs oblidar-te de tot. D'on és la uni, de les classes, de les assignatures, dels apunts, de tot. La ment en blanc, com un nen que mira els núvols i no s'adona que es fa tard. Com la mar immutable que no s'adona que s'acosta la tempesta. Res.
Un poti-poti de sentiments que no comença ni acaba. Que puja i baixa com qui no vol la cosa. Que fa que et sentis indecís, nerviós, de mal humor a vegades. Que et provoca malestar i felicitat a estones. Perquè ni tan sols tu saps què sents ni què ho provoca.
I els costums. Tenir la sensació que, tot i que vols descansar i necessites unes vacances, no vols canviar el que més t'agrada de la rutina. Els dinars amb els amics, les converses entre classe i classe. Al cap i a la fi, no tot és dolent en els dies que semblen monòtons però no ho són. Les aparences enganyen i, no ens enganyem, potser hi ha més coses bones de les que ens sembla en el dur, però entretingut, dia a dia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada