Salta al contingut principal

20 de desembre de 2017 (2)

Vaig comentar-li-ho a en Jacques, és un bon amic i company de feina que porta molt més temps que jo dedicant-se a això, i que, sempre que tinc algun dubte, me'l resol amb un gran consell. És un home alt i ros, que comença a blanquejar, relativament gran i de molta confiança, que mai m'ha fallat. És el típic company de feina que es porta bé amb tothom i ho sap tot. Tothom qui té un dubte li pregunta a ell, i sempre que hi ha un problema és ell qui el resol. Em va ajudar molt. Em va dir que les missions no sempre te les encomana el teu superior, a vegades sents com una crida, és algú que et demana ajuda, ja sigui conscientment o inconscient. Això passa perquè els mags tenim telepatia.

Perdó, havia mencionat que també sóc mag? Crec que no. En aquest món el concepte de mag i de viatger del temps són pràcticament equivalents ja que, una cosa, suposa l'altra. Sense excepció. No tots els mags viatgem sempre, però podem.

Tornant al que deia, els mags tenim telepatia, la qual cosa ens permet comunicar-nos entre nosaltres i llegir la ment dels sedentaris. Sedentaris és la paraula que fem servir els mags per parlar de les persones que no tenen poders. Això és perquè, al contrari que nosaltres, no es poden moure per la línia de temps, sempre estan al mateix lloc. Els mags, per contra, com podeu imaginar, també ens autoanomenem nòmades.

Els nòmades vivim entre els sedentaris. Ens hi comuniquem, hi interactuem. No tenim cap tipus de problema a l'hora de camuflar-nos, perquè no hi ha cap tret que ens diferenciï d'ells. Som iguals. Som persones. Però tenim poders. Tanmateix, ells no saben que existim perquè, una part de la màgia no la perceben, i l'altra l'amaguem perquè no la vegin. Portem tota la història del món existint, estem aquí des de sempre, i encara, cap sedentari ha sabut mai de la nostra existència. Com a molt algú que s'ha casat amb un nòmada, però no és massa habitual. Som molt curosos pel que fa a amagar-nos, perquè si se n'assabentessin podria ser catastròfic. Tots els mags en som molt conscients i, coneixedors de la nostra missió comuna, guardem amb recel el nostre secret.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació