De tot i de res

Suddenly, the little light that entered through the door had disappeared. He was lost in the dark. He started moving in circles, looking for some kind of reference, some kind of light. He panicked. And then, something fell strongly on his shoulder. He jumped, terrified. His heartbeat accelerated. He started moving and trying to identify what it was and how to get rid of it. Finally, after what felt like an eternity for him, somebody turned on the lights. He was surrounded by policemen. He sighed more calm; until he realised they where pointing their guns towards his chest. - Put your hands up! One of the men got closer and, after making sure he didnt have a weapon, he put him on his knees, and handcuffed him. And he suddenly got into an interrogation room, without being able to remember how he'd arrived there. Someone put a light directly to his eyes. It was so harmful. He couldn't do anything but try to avoid that light, but he couldn't. - Why were you at Mr. Brian...

This is a bit of a trial. I've commited to writing 500 words everyday, and even though this is my first day, I think I'm not going to be able to deal with such a big amount of words today, it's too late (it was, yesterday when I was writing). One of the rules is not to edit so, this might be a disaster. Please, don't kill me if you don't like it or there are many mistakes, but comment, that would be great for me. And give me ideas so I can write the next day... See you tomorrow! (today). And there he was, waiting at the front of his colleague's doorsteps, again. He wondered what his excuse would be that day. He had to walk the dog? Maybe the alarm hadn't sounded? Who knows, he was always late, he no more needed an excuse. But he would never just not appear without telling him. He started to worry. He was never more that 5 minutes late, and it was a quarter past eight in the morning. He didn't really get on with him, but taking his younger mate to work ...

Ella volia canviar de tema. Seguia preocupada pel seu nas i pel cop. - Estàs millor? Vols mirar d'incorporar-te? Ell va assentir i amb l'ajuda de la Laura es va aixecar. - El cap em dona voltes però estic bé. El teu nòvio sap pegar. - Calla! La Laura el va acompanyar dins el bar i, al cap d'una estona, quan va veure que estava bé, es va voler despedir. Es va aixecar i va anar cap a la porta. - He de marxar. Que vagi bé. - Ni tan sols em faràs un petó de bona nit? Després del cop de puny? Si us plau... A la Laura li va fer pena en veure-li el nas, encara ple de sang. Va reterocedir i li va fer un petó a la galta. - Bona nit. De sobte va parlar la Madison, fent el moment més estrany. - Laura, vols venir a dormir a casa meva?, no crec que vulguis tornar a l'hotel ara. - De debò? Gràcies Maddie. Anant cap a casa la Madison l'ambient era una mica tens. D'una banda, la Laura li havia promès tractar bé l'...

- On sóc? Vull dir... on és aquest edifici? - És a la central de la CIA, sap on és oi? - Sí però llavors... per què m'han fet tapar els ulls per venir? - Només era per posar-lo en una situació incòmoda i pressionar-lo per tal de posicionar-lo mentalment on nosaltres volíem. - Va riure. - Per manipular-me més fàcilment vaja. Sempre és tan sincer? - Només a vegades. Fora del despatx, al costat de la porta, hi havia l'agent Grau, un dels que l'havia portat fins allà. Ell el va avompanyar fins a l'entrada de l'edifici i, en despedir-se l'agent es va oferir. - Vols que et porti a algun lloc? Casa teva queda bastant lluny d'aquí. - No, gràcies. Aniré caminant, necessito prendre l'aire i pensar una mica en tot això. Es van donar la mà i ell va sortir. Eren les vuit de la tarda. Va anar tirant cap a casa seva amb tota la calma del món; estava absort, pensatiu. Era una oferta m...

Era la Laura. Plorava. - Si us plau. Pareu, si us plau. Però l'Àlex seguia encès i, desaprofitant la distracció del Matt, el va agafar pel coll de la camisa i el va tombar a terra, intercanviant posicions. Es preparava per donar-li un altre cop de puny quan la Laura el va empentar perquè sortís de sobre el Matt. Per fi ho va aconseguir i llavors, des del terra, li va fer cas. - Com has pogut?! Marxa! Ell, que ja estava enfadat es va aixecar i va marxar, espolsant-se la camisa bruta. Estava trist, indefens. El Matt seguia estirat al terra amb una mà al nas. La Laura es va agenollar al seu costat. Mig cridant, mig plorant, el sermonejava. - Perquè us heu rebaixat tant? Ell no t'hauria d'haver pegat i tu no hauries d'haver seguit la baralla! Sou uns infantils tots dos! Per què ho heu fet?! Però veient tota la sang que li sortia, ara que ja no estava en tensió, es va preocupar. - Estàs b...

Va dir l'Àlex enretirant-se per deixar-lo sortir primer. Però va prendre la iniciativa alhora de parlar. La Laura els havia seguit a fora, li feien por. - Penses que vaig néixer ahir? Sé que tonteges amb la Laura només perquè no vas poder sortir amb la Madison suposadament per culpa meva. Però no m'intentis prendre la novia perquè et juro que te les carregues. - Doncs ja pots començar, perquè sí Àlex, et vull treure la novia! I oficialment, que se n'enteri! Però no pel què tu dius, sinó perquè n'estic enamorat. - Au va! No diguis ximpleries, tot això és perquè t'agradava la Madison quan jo sortia amb ella. - Al començament sí, ara ja no... La Laura va començar a enfadar-se. Només l'havia tractat bé per posar gelós l'Àlex? - Però si no la coneixes! - Vaig parlar amb ella per posar-te gelós, ho reconec. Però xerrant-hi vaig veure que ...

- Molt bé. Li explicaré el cas a grans trets, després ja li explicaran amb més detall. - L'albert no s'atrevia a dir res. - Estem investigant noves fonts d'energia per a naus no tripulades i sabem que les energies renovables són el futur. A part de ser menys contaminants que els combustibles fòssils, no s'esgoten i són molt més segures en la majoria dels cassos. Sabem que vostè està investigant amb aquest tipus d'energies i que està fent avenços molt més ràpidament i de major importància que els que estem fent nosaltres, de manera que el volem fitxar. Volem que passi a formar part de l'equip d'investigació de la CIA i que ens proporcioni tots els avenços que ha fet fins ara. - Però aquesta informació pertany a la meva empresa per contracte, no a mi. Jo no estic autoritzat a donar informació del meu projecte. De fet, com han aconseguit aquestes dades? - Som la CIA. Tenim accés a la ...

Al dia següent van anar amb els de la colla. La Laura ja sabia la història de l'Àlex amb la Madison i l'Àlex confiava prou en la Laura com per anar-hi tranquils. Només arribar al bar del Matt la Laura es va llançar als braços de la Madison, ara li queia de meravella; havia esta enamorada del noi que ella estimava, s'havien de portar bé per força. En notar l'abraçada, que era una barreja de felicitat, amistat i compassió, la Madison va mirar l'Àlex als ulls, somrient i ell va assentir confirmant que ara ja no eren només ells dos els que coneixien la veritat de la seva història. Quan ja s'estava deixant anar, la Laura li va xiuxiuejar a l'orella: - El tractaré bé Maddie. - Maddie? Va contestar ella, sorpresa però no enfadada. No li havien dit mai. La Laura es va posar les mans a la boca, preocupada. Ho havia fet sense adonar-se'n. - Perdona! No t'agrada? - No! Al contrari, m'agrada! És nom...

Et toca. El Matt i tu? - Ostres, deuria ser molt dur per vosaltres al començament. - Era una mica estrany i difícil mantenir les distàncies, però vam anar coneixent gent nova i ens explicàvem els "cotilleos"... Era divertit i tot. Ens hi vam acabar acostumant. El que he de reconèixer és que fins que vas aparèixer tu cap relació havia estat comparable al que havia tingut amb ella. Ara el que tenim nosaltres és millor. La Laura no va poder evitar somriure, tot i que estava una mica gelosa per la importància de tota la història. La Madison era molt important per ell, i ho entenia. Ara li tocava a ella donar explicacions. - Millor eh? Pel que m'has explicat, em conformo amb què hi sigui comparable. Però no va esperar una resposta. Volia justificar-se, ella també s'havia passat. - Em toca. El Matt. El dia que vam anar al seu bar em sentia molt sola, i gelosa, perquè em va semblar que li feies massa cas a ...

Vaig baixar al carrer i vaig caminar pel parc que hi havia al costat de la casa. Vaig reflexionar, probablement massa. Tenia massa coses per assimilar tan de sobte. Per què el meu pare m'havia amagat tota aquella part de la seva vida? Li havia explicat a la meva mare? Després d'un parell de voltes seguia nerviós, inquiet, quan vaig notar que algú m'abraçava per darrera de la cintura. Em vaig girar i la vaig abraçar també jo a ella. Em va xiuxiuejar a l'orella: - Tranquil. - Però per què? Què va provocar que volgués desaparèixer de la seva vida anterior? I per què m'ho va amagar a mi? I per què hem de ser cosins? Ella em seguia abraçant. - Seu. T'explicaré el que sé. M'ho acaba de dir la meva mare. Es veu que el pare de la meva mare; el meu, nostre, avi era molt estricte. Tenia un negoci de fusteria i estava epenyat en què el teu pare seguís els seus passos i es convertís en fuster. P...