De tot i de res

- Jo he preguntat primer. - Heu marxat sols! - Ens hem conegut avui! - La Madison i jo no hem desaparegut. - Em cau molt bé el Matt, però m'agrades tu. - Només t'agrado? - No sé, potser em pots convèncer d'alguna cosa més... Va dir provocativa, amb les mans envoltant-li el coll. - Una oferta molt temptadora... Però primer vull deixar clares algunes coses del que ha passat aquesta nit. Però no ara, que és molt tard. Digué, fent-li un petó. La Laura va començar a preocupar-se. - Pretens deixar-me a mitges? Durant dues setmanes van estar gairebé com en una lluna de mel. Fent el turista, al jacuzzi de l'hotel... Com l'experiència no havia estat massa bona, l'Àlex va decidir no tornar a quedar amb la colla, com a molt aniria a veure'ls sol, però la Laura no se'n refiaria. Van oblidar el tema. Londres, tot i el seu clima plujós, era un...

Es van posar al centre de la pista i van començar a ballar, era la típica cançó de coreografia i van acabar els dos fent el ridícul, molt descoordinats i rient. Quan es va acabar la cançó van decidir tornar amb els altres, no volien quedar malament. Mentre baixaven per les escales encara reien, tant, que van cridar l'atenció de tots els presents. L'Àlex va aixecar el cap, estranyat, ni tan sols s'havia adonat que la Laura no hi era. La tornada a l'hotel va ser una mica estranya. Mentre que estaven mig enfadats mútuament, els dos estaven molt contents, havien passat una nit agradable. Però al final la tensió va poder amb ells, especialment amb l'Àlex, que pensava que la Laura ho havia fet per tornar-li la mala passada de Sudan. - Què, t'ho has passat bé amb el Matt? - Molt, la veritat. És molt simpàtic i bon noi. - Sí. Vaja, això és el què pensava, fins que h...

- Nice to meet you Matt. I'm Laura. (Encantada de conèixer-te Matt. Jo sóc la Laura.) Es van posar a xerrar. Malgrat que potser a la Laura li faltava una mica de vocabulari, es van entendre perfectament. Van parlar de l'Àlex, de com s'havien conegut amb la Laura i també amb el Matt. El Matt i ell es coneixien d'un voluntariat que havien fet al Níger feia uns anys. També van parlar de les seves respectives carreres, el Matt era astrònom i meteoròleg. A la Laura li sortia un anglès cada vegada més fluid. - Jo sóc físic. - Vaja! De veritat? Jo vaig dubtar molt entre física i enginyeria, m'encanta l'astronomia. - De debò? Jo sóc astrònom. - Sempre he volgut tenir un amic astrònom que m'expliqui curiositats i fets de l'univers mentre admiro el cel. M'encanta el cel. - A mi també, les meves dues especialitats ho demostren. - Dues? Quina és l'altra? - Meteorologia. La Laura es va posar les m...

Era una noia rossa, d'ulls blaus, alta, prima, amb tacons i un vestit preciós color turquesa. La cara de l'Àlex es va il-luminar. - Hi Madison! This is Laura. (Hola Madison! Aquesta és la Laura) Laura, aquesta és la Madison. Es van fer dos petons i una abraçada. Semblava que es coneixien molt, i que es portaven molt bé. - I was going to a party at Matt's bar, near here, why don't you come? They'll all be so happy to see you. (Anava cap a una festa al bar del Matt, aquí a prop, per què no veniu? Estaran molt contents de veure't) Dit i fet, a la Laura no li semblava malament, practicaria l'anglès i coneixeria amics de l'Àlex. Quan van arribar al bar ja estava pleníssim. Tot i que van poder seure junts, va ser com si la Laura no hi fos per a l'Àlex. Va parlar amb tots els seus amics però, sobre tot, amb la Madison. La Laura els observavafins que, de sobte, el noi que tenia al costat li va tocar l'espatlla perquè es g...

- Ei! Què...? - Hola Jordi! Què hi fas aquí? Per cert! Aquesta és la Laura. Va dir l'Àlex, tot orgullós de poder presentar-li la seva nòvia. - Encantat. Però, què hi feu aquí plantats? Us estan cridant per megafonia! - Com? - Que sou els únics que falteu per embarcar. L'avió marxa! Llavors van reaccionar i van arrencar a córrer. - Adéu! I gràcies! Per sort no estaven massa lluny de la porta i encara els esperaven. Els van demanar les targes d'embarcament, van comprovar que les motxilles no passessin de la mida permesa i van entrar a l'avió. Van buscar el seu seient, van posar les motxilles als armariets de sobre els seus llocs i van seure, sospirant alleujats després de l'ensurt. Al cap d'uns minuts l'avió es va enlairar. El viatge durava només un parell o tres d'hores. Durant el viatge, van parlar dels exàmens, de Londres, de l'estiu....

Al dia següent a la tarda, l'Àlex es va presentar amb la Laura a la biblioteca per estudiar. Hi havia la Urgell, la seva amiga, que el va mirar amb rancúnia. La Laura, li va dir: - No el miris així, pobret. Mira què em va enviar. I li va mostrar la carta. En acabar de llegir-la la Urgell va posar cara d'absoluta sorpresa i potser, fins i tot, d'enamorada. - Jo vull una carta així! - Algun dia la rebràs. Sempre que escullis l'home adequat. Va dir l'Àlex, guinyant-li l'ull i rient, després d'una pausa. Finalment, després del que, per a ells, va ser una eternitat a causa dels exàmens, treballs i altres complicacions de la feina i el curs, va arribar el 28 de juny i, per tant, el dia abans del viatge a Londres. Feia dies que no es veien, havien estat plens d'exàmens i nervis però, sempre que els horaris els jo havien permès, havien estudiat junts. Van quedar per fe...

A dos quarts de sis de la tarda ja estava a casa, preparant-se per sortir a córrer quan, de sobte, va sonar el timbre. Amb la samarreta a la mà, va sortir a obrir. Anava a posar-se-la però se li va oblidar en veure qui hi havia a l'altra banda de la porta. Va quedar literalment amb la boca oberta. Era una noia alta, amb tacons i el cabell recollit en una cua llarga i morena, que duia uns pantalons i una jaqueta apretats, negres, molt elegants. - Albert Bosch? Va tardar a contestar, no reaccionava. - Albert Bosch? - Va repetir ella, en un to més brusc. - Sí, sí, sóc jo. En què puc ajudar-la? - M'has d'acompanyar. - És clar! On? Vol que la porti a casa? - Va dir sorneguer. - No et facis el graciós. Puja al cotxe, si us plau. - Per què hauria de fer-ho? - Va dir amb cara d'enfadat, amb superioritat. Però abans que pogués dir res més, la noia li va deixar clar. - Si no véns per voluntat pròpia t'hi port...

Però quan només li quedava un botó... - Riiiing. El telèfon. - Ho sento. Salvada per la campana. Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir: - Anem a prendre l'aire millor? Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar: - Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres? - Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer? Va preguntar ell, preocupat. - Sí. Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada. - Què? - Anar a Londres amb tu. Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu...