Salta al contingut principal

St Jordi Español

Estando sentada en el bus que la llevaba a casa, el 7, desde la universidad, pensaba sobre el día de San Jordi. Para muchos y, sobre todo para muchas, el día más esperado del año; para el resto, un día cualquiera, o el recordatorio de que no tienen pareja, una tontería como cualquier otra que sirve de excusa a los más pesimistas. Para ella, un día lleno de optimismo, un día en que recuperaba la ilusión de saber que las personas seguían teniendo un poco de generosidad en el fondo del corazón.
Entonces se dio cuenta de que el chico del bus no estaba. Su amigo de viaje. Un castaño muy apuesto, de ojos marrones y con barba bien afeitada y cara de simpático con quien siempre coincidía al volver a casa. Ya se saludaban. Despistada pensando en eso, bajó en la parada de Balmes-Consejo de Ciento, que estaba justo delante de su casa, casi no oyó el “¡hola!” que le dedicaban desde una parada de rosas al lado del paso cebra. Su asombro fue enorme. ¡El chico del bus! No supo cómo reaccionar. Se quedó parada, mirándole, sin decir nada.
- Puedes acercarte, no muerdo.
Dijo él, con una sonrisa de oreja a oreja. Era tan guapo… Al final volvió a la realidad y se le acercó.
-       - ¿Qué haces aquí?
-       Vendía rosas solidarias para una ONG de la cual soy voluntario pero ya iba a recoger, pues es tarde y hace rato que no vendo nada.
-       - ¿Qué vas a hacer con todas las rosas que te han sobrado? ¿Puedo comprarte una?
-       - No. Están reservadas.
Dijo convencido.
-       - ¿Todas? ¿Quién las ha reservado?
-       - Yo.
La chica quedó asombrada, triste. Su amor platónico tenía pareja… Era de suponer.
-       - Vaya pues… me voy a casa. ¡Hasta mañana!
-       - Espera un momento.
Ella ya había empezado a andar y, en darse la vuelta le encontró con un ramo de rosas en la mano, con los brazos hacia ella, ofreciéndoselo.

-       Las rosas eran para ti. Hace tiempo que quería invitarte a cenar. ¿Vendrás conmigo?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...