St Jordi (5)

Anaven passant els dies, les setmanes, algun mes, i la seva relació no feia més que millorar. Quedaven per dinar a Palau Reial, a vegades sols, a vegades amb els amics, però sempre acabaven menjant entre rialles i pessigolles. Fins que un dia l'Àlex no va aparèixer al bus. La Laura va pujar al bus, contenta que per fi el pogués veure, després d'un cap de setmana en què no havien pogut quedar perquè ella havia de fer un treball. Es va dirigir cap al seu lloc de sempre, però no hi era. El va buscar, no fos cas que aquell lloc estés ocupat abans i s'hagués posat en algun altre, però no. Es va començar a preocupar, si hagués estat conscient que no podia agafar el bus o s'hagués retrassat una mica per qualsevol motiu l'hauria avisat, i no era el cas. El va trucar, però tampoc agafava el telèfon, estava apagat o fora de cobertura. L'Àlex mai tenia el mòbil apagat, sempre que el necessitava, el trucava i ell l'agafava fos on fos.
Quan va arribar a casa va moure cel i terra per localitzar-lo però no contestava els mails ni a les xarxes socials. Va trucar els seus amics però tampoc en sabien res.
Es va adonar que ja no tenia més medis per localitzar-lo i que potser n'estava fent un gra massa. Al cap i a la fi, l'havia vist feia tres dies, i potser era un desafortunat cúmul de circumstàncies que feien que semblés el que no era. Va optar per esperar al dia següent, però tampoc era al bus.
Anaven passant els dies i no apareixia. La Laura anava perdent vitalitat, els segons se li feien hores, els minuts dies, era com si el temps no passés. Els seus amics ja no sabien què fer per animar-la. Estava zombie. No reaccionava, no reia. No vivia. S'havia donat per vençuda malgrat tot, no perdia l'esperança que, algun dia, pugés al bus i ell fos allà, com si res no hagués passat.

Al cap de dues setmanes, la Laura estava estudiant amb una amiga seva a la biblioteca quan, sense que ella se n'adonés, l'amiga es va quedar bocabadada mirant la porta. De sobte havia vist l'Àlex. L'Àlex, que no donava senyals de vida des de feia dues setmanes, molt més bronzejat que habitualment. Ell li va picar l'ullet i, després de suplicar-li amb la mirada que no cridés i de posar-se el dit a la boca perquè no avisés la Laura, es va acostar cap a elles i es va posar darrere la Laura. Estava eufòric de poder tornar-la a veure però estava preparat per rebre, es mereixia que s'enfadés amb ell.

Va estar un segons, observant-la, sense dir res i, quan va estar preparat per la seva reacció, va sospirar i la va abraçar. La Laura es va girar, pensava que era un somni, que no el tornaria a veure mai més, que li havia passat alguna cosa. Les llàgrimes li queien dels ulls en una mescla de felicitat i ràbia que no la deixava moure. Estava immòbil a la cadira, astorada. Al començament el va abraçar, l'havia trobat molt a faltar però, a poc a poc, es va anar adonant que estava molt moreno i feia bona cara, i la ira la va començar a envair. La cara li va adoptar una expressió serena que feia dies que no apareixia, barrejada amb una mirada penetrant i desafiadora. Es va aixecar d'una revolada, va agafar l'Àlex per la camisa i el va arrossegar fins a fora de la biblioteca, on el va començar a empènyer i a punxar amb el dit.
- Per què m'ho has fet això?! On has estat?!
Va començar a cridar. Ell no deia res, sabia que no el deixaria contestar.
- Tu creus que és normal que desapareguis durant dues setmanes sense dir res?! Pensava que t'havia passat alguna cosa!
- Jo...
Estava realment espantat, la Laura enfadada feia por, però estava adorable... i a punt d'explotar. No era la seva intenció fer-la patir.
- No intentis posar excuses, cap serà prou bona per justificar-te!
- Ho sé però deixa'm que...
- No estic per explicacions ara mateix! Deixa'm en pau!
La Laura va tornar a buscar les coses a la biblioteca, va plegar i va marxar. En passar per fora de la biblioteca va veure l'Àlex, que estava tal i com com l'havia deixat.
Els següents dies es van veure al bus, però la Laura seia sola, mirant a l'horitzó, sota la trista i atenta mirada de l'Àlex, que feia tot el que podia per intentar parlar amb ella, missió impossible. La trucava cada dia un parell de cops, li enviava missatges i flors, anava a casa seva, però no hi havia manera.

Un dia, mentre la Laura estava al sofà, llegint un llibre que havia agafat a l'atzar de la biblioteca, van trucar a la porta. Pensava que seria l'Àlex, i va estar a punt de no aixecar-se. Va mirar pel forat de la porta, era el carter. Només li va entregar un sobre on no hi havia res escrit. El va obrir i en va treure una carta. Era de l'Àlex.