Salta al contingut principal

"Año nuevo vida nueva", diuen

Avui comença un nou any, un nou dia, una nova hora, un nou segon. Això em fa pensar. Què és el que diferencia avui d'un dia qualsevol?

Celebrem el pas del temps. Celebrem els aniversaris, any nou i tot tipus de coses que mostren la suposada felicitat que sentim pel pas del temps. Però a mesura que ens fem grans, en canvi, no volem fer anys, i molts dilluns, si no tots els dies entre setmana, desitgem que encara no fos el dia següent per esgarrapar una minuts més de son abans d'anar a treballar.

No critico cap de les dues actituds, ans al contrari, jo les compleixo totes dues. Només faig la reflexió. Potser hauríem de ser més conscients del pas del temps. Valorar cada moment, potser no com si fos l'últim, ningú estudiaria l'últim minut de la seva vida, però hauríem de viure sent conscients del que fem, conseqüents amb el que decidim, valorant el que tenim. Perquè això no només ens faria ser més feliços, sinó que, probablement, ens faria ser també més bons, més humils, més solidaris i, sobre tot, més empàtics. A part de més coherents. Perquè no té sentit que esgarrapem minuts de son i després anem amb pressa, o que celebrem l'any nou però no els aniversaris.

No podem aturar el pas del temps, això no ho nego, però podem fer que passi de dues maneres diferents. Ràpid en general, fent-nos veure que ens fem grans i no aprofitem la vida i lent durant les hores de feina, o al nostre ritme, prenent-nos el nostre temps per assaborir cada moment, fer les coses ben fetes a la primera per no haver de repetir-les i repetir les que ens vénen de gust perquè tenim temps. Potser la vida són dos dies, però cadascú és lliure de triar com aprofitar-los.

Per això faig aquesta proposta. Canviem d'hàbits. No siguem màquines que es mouen per rutina. Pensem, gaudim, actuem per tenir una vida millor enlloc de queixar-nos de tots els problemes que tenim. "Año nuevo, vida nueva"? Jo m'apunto. I tu?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació