20 de desembre de 2017 (6)

En Fernando hi va anar, i va dialogar amb ells. Va ser molt complicat fer-los entrar en raó, l'odi mutu era molt gran, i no estaven disposats a perdonar-se. Malgrat tot, els dos eren, en el fons, reis justos, i van estar d'acord que la població no en tenia la culpa i havien de solucionar-ho d'alguna manera alternativa. En Fernando va haver de negociar amb ells durant molt de temps. I mentre duraven els diàlegs, es va estar al palau del rei de la Zona Baixa. Ell era tractat gairebé amb el reconeixement d'un convidat però, per la seva naturalesa altruista i humil, ell se sentia molt més identificat amb els servents, i hi va tenir molt tracte. Entre ells hi havia una de les donzelles de la reina, la seva preferida, la Matilde, amb qui el Fernando passava molt de temps. Gairebé sempre coincidien a la cuina. En Fernando era un home de bona gana i, ràpidament, es va fer amb els cuiners que, inicialment, no el deixaven entrar però, al final, es van rendir al seu bon humor.

La Matilde era una noia tímida, era prima, baixeta, i gairebé sempre anava amb el cap baix. Li feia por mirar als ulls a qualsevol persona a qui no conegués molt, especialment si es tractava d’algú suposadament superior, com era el cas d’en Fernando. Al principi gairebé no li dirigia la paraula, es tractava d’un foraster a qui mirava de reüll mentre menjaven a la cuina, a qui, secretament, considerava atractiu i que la intrigava moltíssim. S’adonava que tenia alguna cosa especial, alguna qualitat extraordinària amagada sota la capa, que no deixava veure a ningú, però que ella notava.

Un dia el Fernando no va poder més, era xerrador de mena i no suportava veure algú tímid, sense xerrar o riure en la seva presència, així que va anar directe al gra.

-       Com es diu aquesta noia tan maca, Bernard? Des del primer dia que vaig entrar a  la cuina que la veig i encara no l’he sentida parlar, que és muda potser?

-       La Matilde? No ho és pas, quan comença a xerrar no calla, el que passa és que és tímida amb els desconeguts.

-       Bona tarda senyoreta, em permet que em presenti? Em dic Fernando. Va dir, exagerant el to formal, que mai hauria fet servir amb una donzella, i allargant-li la mà per agafar la seva. Ella va esbossar un somriure tímid i li va donar la mà, a la qual ell va posar els llavis amb delicadesa. Les galtes d’ella van prendre un color rosat més viu del que era habitual. En veure que no contestava, va seguir. Si no li fa res, m’agradaria entaular una conversació, però no la veig gaire disposada, tenint en compte que no l’he vista obrir la boca d’ençà que vaig travessar aquesta porta per primera vegada.

-       I sobre què pretén que parlem, si es pot saber?

-       Sobre el perquè de la seva mudesa, per exemple.

-       Crec que ja he demostrat que no sóc muda.

-       I llavors, per què no m’ha dirigit la paraula fins ara?

-       Ja li ho ha dit en Bernard, sóc tímida.

-       Jo diria que no és només és això. No es fia de mi? Que ell digués això, va sorprendre la Matilde.

-     Tinc la sensació que amaga alguna cosa. Va dir de manera relativament prudent.

-       I ara! Això per què?

-      No ho sé, només és una sensació. I també hi ha el fet que no entenc per què ve amb nosaltres quan és un convidat del rei.

-       Jo no sóc un convidat del rei. He vingut aquí a resoldre certs assumptes i el rei ha tingut l’amabilitat d’acollir-me mentre sigui necessari.

-       Però bé el tracta com un convidat, i està clar que és de casa bona. En Fernando no va poder evitar un somriure mig irònic, a casa seva mai havien estat de molts diners.

-       No, no sóc de casa bona. I per això em sento molt més a gust amb vosaltres que amb els reis, i se’m fa estrany que em tractin amb els privilegis d’un convidat. Prefereixo evadir-me d’aquell ambient quan m’és possible, no m’hi vull acostumar.

-       I quins assumptes ha vingut a tractar, si no és massa demanar?

-       Ai, Matilde, em sap greu, però em temo que és un tema massa reial com perquè jo en pugui parlar, per dir-ho d’alguna manera. Deixem-ho en que ser en terra de ningú moltes vegades pot suposar un problema. Va deixar anar, tot fent-li l’ullet. Tota la cuina es va poder fer una idea de quin era el propòsit de la seva visita. Ningú en tenia la menor idea fins aquell moment.

-       Vaja, quina llàstima que no ens en puguis dir res. Contestà ella amb un somriure.

-       Així, ja no sóc un desconegut?

-       No tant. Però t’hauràs de guanyar la meva confiança. Va dir ella somrient i mirant cap al sostre.

-       Com?

-       Trobaràs la manera.

En Fernando es va prendre la insinuació de la Matilde com un repte, estava disposat a fer el que calgués per guanyar-se la seva confiança i poder tenir-hi amistat. Tota la resta de persones del servei del palau reial ja el tractaven com un amic, com un més, i no volia que la Matilde fos l’excepció. Tenia la necessitat d’aconseguir que les persones tímides se li obrissin, i gairebé sempre ho aconseguia. La Matilde l’atreia, era tímida però atrevida, l’encantava la seva personalitat, i l’hipnotitzava la manera com enroscava el seu cabell marró i llis al voltant dels seus dits quan estava pensativa o nerviosa.