Salta al contingut principal

20 de desembre de 2017 (6)

En Fernando hi va anar, i va dialogar amb ells. Va ser molt complicat fer-los entrar en raó, l'odi mutu era molt gran, i no estaven disposats a perdonar-se. Malgrat tot, els dos eren, en el fons, reis justos, i van estar d'acord que la població no en tenia la culpa i havien de solucionar-ho d'alguna manera alternativa. En Fernando va haver de negociar amb ells durant molt de temps. I mentre duraven els diàlegs, es va estar al palau del rei de la Zona Baixa. Ell era tractat gairebé amb el reconeixement d'un convidat però, per la seva naturalesa altruista i humil, ell se sentia molt més identificat amb els servents, i hi va tenir molt tracte. Entre ells hi havia una de les donzelles de la reina, la seva preferida, la Matilde, amb qui el Fernando passava molt de temps. Gairebé sempre coincidien a la cuina. En Fernando era un home de bona gana i, ràpidament, es va fer amb els cuiners que, inicialment, no el deixaven entrar però, al final, es van rendir al seu bon humor.

La Matilde era una noia tímida, era prima, baixeta, i gairebé sempre anava amb el cap baix. Li feia por mirar als ulls a qualsevol persona a qui no conegués molt, especialment si es tractava d’algú suposadament superior, com era el cas d’en Fernando. Al principi gairebé no li dirigia la paraula, es tractava d’un foraster a qui mirava de reüll mentre menjaven a la cuina, a qui, secretament, considerava atractiu i que la intrigava moltíssim. S’adonava que tenia alguna cosa especial, alguna qualitat extraordinària amagada sota la capa, que no deixava veure a ningú, però que ella notava.

Un dia el Fernando no va poder més, era xerrador de mena i no suportava veure algú tímid, sense xerrar o riure en la seva presència, així que va anar directe al gra.

-       Com es diu aquesta noia tan maca, Bernard? Des del primer dia que vaig entrar a  la cuina que la veig i encara no l’he sentida parlar, que és muda potser?
-       La Matilde? No ho és pas, quan comença a xerrar no calla, el que passa és que és tímida amb els desconeguts.
-       Bona tarda senyoreta, em permet que em presenti? Em dic Fernando. Va dir, exagerant el to formal, que mai hauria fet servir amb una donzella, i allargant-li la mà per agafar la seva. Ella va esbossar un somriure tímid i li va donar la mà, a la qual ell va posar els llavis amb delicadesa. Les galtes d’ella van prendre un color rosat més viu del que era habitual. En veure que no contestava, va seguir. Si no li fa res, m’agradaria entaular una conversació, però no la veig gaire disposada, tenint en compte que no l’he vista obrir la boca d’ençà que vaig travessar aquesta porta per primera vegada.
-       I sobre què pretén que parlem, si es pot saber?
-       Sobre el perquè de la seva mudesa, per exemple.
-       Crec que ja he demostrat que no sóc muda.
-       I llavors, per què no m’ha dirigit la paraula fins ara?
-       Ja li ho ha dit en Bernard, sóc tímida.
-       Jo diria que no és només és això. No es fia de mi? Que ell digués això, va sorprendre la Matilde.

-     Tinc la sensació que amaga alguna cosa. Va dir de manera relativament prudent.
-       I ara! Això per què?
-      No ho sé, només és una sensació. I també hi ha el fet que no entenc per què ve amb nosaltres quan és un convidat del rei.
-       Jo no sóc un convidat del rei. He vingut aquí a resoldre certs assumptes i el rei ha tingut l’amabilitat d’acollir-me mentre sigui necessari.
-       Però bé el tracta com un convidat, i està clar que és de casa bona. En Fernando no va poder evitar un somriure mig irònic, a casa seva mai havien estat de molts diners.
-       No, no sóc de casa bona. I per això em sento molt més a gust amb vosaltres que amb els reis, i se’m fa estrany que em tractin amb els privilegis d’un convidat. Prefereixo evadir-me d’aquell ambient quan m’és possible, no m’hi vull acostumar.
-       I quins assumptes ha vingut a tractar, si no és massa demanar?
-       Ai, Matilde, em sap greu, però em temo que és un tema massa reial com perquè jo en pugui parlar, per dir-ho d’alguna manera. Deixem-ho en que ser en terra de ningú moltes vegades pot suposar un problema. Va deixar anar, tot fent-li l’ullet. Tota la cuina es va poder fer una idea de quin era el propòsit de la seva visita. Ningú en tenia la menor idea fins aquell moment.
-       Vaja, quina llàstima que no ens en puguis dir res. Contestà ella amb un somriure.
-       Així, ja no sóc un desconegut?
-       No tant. Però t’hauràs de guanyar la meva confiança. Va dir ella somrient i mirant cap al sostre.
-       Com?
-       Trobaràs la manera.


En Fernando es va prendre la insinuació de la Matilde com un repte, estava disposat a fer el que calgués per guanyar-se la seva confiança i poder tenir-hi amistat. Tota la resta de persones del servei del palau reial ja el tractaven com un amic, com un més, i no volia que la Matilde fos l’excepció. Tenia la necessitat d’aconseguir que les persones tímides se li obrissin, i gairebé sempre ho aconseguia. La Matilde l’atreia, era tímida però atrevida, l’encantava la seva personalitat, i l’hipnotitzava la manera com enroscava el seu cabell marró i llis al voltant dels seus dits quan estava pensativa o nerviosa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...