En Fernando hi va anar, i va dialogar
amb ells. Va ser molt complicat fer-los entrar en raó, l'odi mutu era molt
gran, i no estaven disposats a perdonar-se. Malgrat tot, els dos eren, en el
fons, reis justos, i van estar d'acord que la població no en tenia la culpa i
havien de solucionar-ho d'alguna manera alternativa. En Fernando va haver de
negociar amb ells durant molt de temps. I mentre duraven els diàlegs, es va
estar al palau del rei de la Zona Baixa. Ell era tractat gairebé amb el
reconeixement d'un convidat però, per la seva naturalesa altruista i humil, ell
se sentia molt més identificat amb els servents, i hi va tenir molt tracte.
Entre ells hi havia una de les donzelles de la reina, la seva preferida, la
Matilde, amb qui el Fernando passava molt de temps. Gairebé sempre coincidien a
la cuina. En Fernando era un home de bona gana i, ràpidament, es va fer amb els
cuiners que, inicialment, no el deixaven entrar però, al final, es van rendir
al seu bon humor.
La Matilde era una noia tímida, era
prima, baixeta, i gairebé sempre anava amb el cap baix. Li feia por mirar als
ulls a qualsevol persona a qui no conegués molt, especialment si es tractava
d’algú suposadament superior, com era el cas d’en Fernando. Al principi gairebé
no li dirigia la paraula, es tractava d’un foraster a qui mirava de reüll
mentre menjaven a la cuina, a qui, secretament, considerava atractiu i que la
intrigava moltíssim. S’adonava que tenia alguna cosa especial, alguna qualitat
extraordinària amagada sota la capa, que no deixava veure a ningú, però que
ella notava.
Un dia el Fernando no va poder més, era
xerrador de mena i no suportava veure algú tímid, sense xerrar o riure en la
seva presència, així que va anar directe al gra.
- Com es diu aquesta noia tan maca,
Bernard? Des del primer dia que vaig entrar a la cuina que la veig i
encara no l’he sentida parlar, que és muda potser?
- La Matilde? No ho és pas, quan comença
a xerrar no calla, el que passa és que és tímida amb els desconeguts.
- Bona tarda senyoreta, em permet que em
presenti? Em dic Fernando. Va dir, exagerant el to formal, que mai hauria fet
servir amb una donzella, i allargant-li la mà per agafar la seva. Ella va
esbossar un somriure tímid i li va donar la mà, a la qual ell va posar els
llavis amb delicadesa. Les galtes d’ella van prendre un color rosat més viu del
que era habitual. En veure que no contestava, va seguir. Si no li fa res,
m’agradaria entaular una conversació, però no la veig gaire disposada, tenint
en compte que no l’he vista obrir la boca d’ençà que vaig travessar aquesta
porta per primera vegada.
- I sobre què pretén que parlem, si es
pot saber?
- Sobre el perquè de la seva mudesa, per
exemple.
- Crec que ja he demostrat que no sóc
muda.
- I llavors, per què no m’ha dirigit la
paraula fins ara?
- Ja li ho ha dit en Bernard, sóc tímida.
- Jo diria que no és només és això. No
es fia de mi? Que ell digués això, va sorprendre la Matilde.
- Tinc la sensació que amaga alguna
cosa. Va dir de manera relativament prudent.
- I ara! Això per què?
- No ho sé, només és una sensació. I
també hi ha el fet que no entenc per què ve amb nosaltres quan és un convidat
del rei.
- Jo no sóc un convidat del rei. He
vingut aquí a resoldre certs assumptes i el rei ha tingut l’amabilitat
d’acollir-me mentre sigui necessari.
- Però bé el tracta com un convidat, i
està clar que és de casa bona. En Fernando no va poder evitar un somriure mig
irònic, a casa seva mai havien estat de molts diners.
- No, no sóc de casa bona. I per això em
sento molt més a gust amb vosaltres que amb els reis, i se’m fa estrany que em
tractin amb els privilegis d’un convidat. Prefereixo evadir-me d’aquell ambient
quan m’és possible, no m’hi vull acostumar.
- I quins assumptes ha vingut a tractar,
si no és massa demanar?
- Ai, Matilde, em sap greu, però em temo
que és un tema massa reial com perquè jo en pugui parlar, per dir-ho d’alguna
manera. Deixem-ho en que ser en terra de ningú moltes vegades pot suposar un
problema. Va deixar anar, tot fent-li l’ullet. Tota la cuina es va poder fer
una idea de quin era el propòsit de la seva visita. Ningú en tenia la menor
idea fins aquell moment.
- Vaja, quina llàstima que no ens en
puguis dir res. Contestà ella amb un somriure.
- Així, ja no sóc un desconegut?
- No tant. Però t’hauràs de guanyar la
meva confiança. Va dir ella somrient i mirant cap al sostre.
- Com?
- Trobaràs la manera.
En Fernando es va prendre la insinuació
de la Matilde com un repte, estava disposat a fer el que calgués per guanyar-se
la seva confiança i poder tenir-hi amistat. Tota la resta de persones del
servei del palau reial ja el tractaven com un amic, com un més, i no volia que
la Matilde fos l’excepció. Tenia la necessitat d’aconseguir que les persones
tímides se li obrissin, i gairebé sempre ho aconseguia. La Matilde l’atreia,
era tímida però atrevida, l’encantava la seva personalitat, i l’hipnotitzava la
manera com enroscava el seu cabell marró i llis al voltant dels seus dits quan
estava pensativa o nerviosa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada