Salta al contingut principal

20 de desmbre de 2017 (7)

A poc a poc, en Fernando i la Matilde van fer-se amics. Primer sempre es trobaven a la cuina, xerraven una estona de qualsevol cosa de l’època que pugues interessar a en Fernando, que dissimulava força bé, menjaven, jugaven a cartes amb els cuiners... Més tard, quan la Matilde li va agafar més confiança, van començar a sortir a passejar pels vastos jardins del rei. El seu lloc preferit era una zona on els camins estaven envoltats de petits arbustos que arribaven a l’altura dels genolls, que formaven un laberint preciós. Els seus verds vius, barrejats amb tot tipus de tonalitats de flors donaven molta vida al desert que hi havia fora. Era impressionant el contrast en entrar de fora de les muralles a aquest jardí. Semblava impossible que pogués sobreviure. Al centre del laberint, hi havia una font envoltada de 3 bancs, entre els caminets que en sortien, que era el seu lloc habitual de descans abans de tornar. Allà conversaven, admiraven el paisatge,callaven. No necessitaven dir-se res per estar còmodes l’un amb l’altre, però era en aquests silencis quan més se n’adonaven. Cada vegada es coneixien més, i cada vegada se sentien més a prop del que era inevitable des del primer moment. Tot el personal del castell ho sabia menys ells. Es van enamorar.

El principal problema era que en Fernando era d’una altra època i, per si no fos poc, la Matilde no ho sabia. Li feia por confessar-li-ho, temia que s’enfadés per haver-li amagat fins llavors, però no tenia més remei. En algun moment hauria de tornar, per molt que no volgués. Va decidir que li diria les dues coses alhora, si li era possible. Tot depenia de la seva reacció.

-       Matilde, t’he de confessar una cosa. La cara de la Matilde es va enfosquir una mica, temia quelcom dolent. No va dir res. Quan ens vam conèixer, em vas dir que tenies la sensació que amagava alguna cosa, i és cert, la segueixo amagant, de fet. Però tinc la necessitat de dir-t’ho, perquè és una cosa que tindrà conseqüències que no podré amagar. Però no sé per on començar.
-       No et quedis a mitges, continua.
-       Matilde, no sóc d’aquesta època.
-       Com? Ella no comprenia.
-       Jo no he nascut a la Riba, ni en aquest segle.
-       No has nascut al segle XVI? Com és possible? No ets tan vell. Va dir ella amb cara de preocupació. Això, en part, va fer gràcia a en Fernando, realment era difícil de comprendre.
-       No he nascut al segle XVI, però tampoc al XV, sinó al XX.
-       Què? Això és impossible. Fernando, no facis aquestes bromes, que no t’entenc.
-       No és cap broma, Matilde. Si us plau, no marxis. No puc demostrar-t’ho de cap manera que no t’espanti. Les coses que tinc d’aquella època semblarien dimonis ara. Espera! Puc ensenyar-te la samarreta. Sota la camisa del segle XVI, en Fernando hi duia una samarreta interior del segle XX. Això només li mostraria la diferència, ja que no existien llavors, però no suposava mostrar-li tecnologia, ni fer màgia.
-       I... com és que estàs aquí?
-       Això sí que ho saps, he vingut a tractar assumptes amb el rei.
-       Del futur?
-       No, assumptes d’ara, de la guerra. Però la guerra s’està agreujant massa com per no fer-hi res, algú havia d’intervenir-hi. És molt complicat.
-       I hauràs de tornar al futur?

-       Sí, per això t’ho volia dir. Tinc una cosa molt clara, Matilde. T’estimo. I m’agradaria passar la resta de la meva vida amb tu. Això suposaria trencar totes les regles que regeixen els viatges en el temps, però per tu estic disposat a fer-ho. Per això vull demanar-te una cosa: Matilde Fargas, donzella de la Reina Elisabet II de la Zona Baixa, vols casar-te amb  mi?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...