A poc a poc, en Fernando i la Matilde van fer-se amics. Primer sempre es trobaven a la cuina, xerraven una estona de qualsevol cosa de l’època que pugues interessar a en Fernando, que dissimulava força bé, menjaven, jugaven a cartes amb els cuiners... Més tard, quan la Matilde li va agafar més confiança, van començar a sortir a passejar pels vastos jardins del rei. El seu lloc preferit era una zona on els camins estaven envoltats de petits arbustos que arribaven a l’altura dels genolls, que formaven un laberint preciós. Els seus verds vius, barrejats amb tot tipus de tonalitats de flors donaven molta vida al desert que hi havia fora. Era impressionant el contrast en entrar de fora de les muralles a aquest jardí. Semblava impossible que pogués sobreviure. Al centre del laberint, hi havia una font envoltada de 3 bancs, entre els caminets que en sortien, que era el seu lloc habitual de descans abans de tornar. Allà conversaven, admiraven el paisatge,callaven. No necessitaven dir-se res per estar còmodes l’un amb l’altre, però era en aquests silencis quan més se n’adonaven. Cada vegada es coneixien més, i cada vegada se sentien més a prop del que era inevitable des del primer moment. Tot el personal del castell ho sabia menys ells. Es van enamorar.
El principal problema era que en Fernando era d’una altra època i, per si no fos poc, la Matilde no ho sabia. Li feia por confessar-li-ho, temia que s’enfadés per haver-li amagat fins llavors, però no tenia més remei. En algun moment hauria de tornar, per molt que no volgués. Va decidir que li diria les dues coses alhora, si li era possible. Tot depenia de la seva reacció.
- Matilde, t’he de confessar una cosa. La cara de la Matilde es va enfosquir una mica, temia quelcom dolent. No va dir res. Quan ens vam conèixer, em vas dir que tenies la sensació que amagava alguna cosa, i és cert, la segueixo amagant, de fet. Però tinc la necessitat de dir-t’ho, perquè és una cosa que tindrà conseqüències que no podré amagar. Però no sé per on començar.
- No et quedis a mitges, continua.
- Matilde, no sóc d’aquesta època.
- Com? Ella no comprenia.
- Jo no he nascut a la Riba, ni en aquest segle.
- No has nascut al segle XVI? Com és possible? No ets tan vell. Va dir ella amb cara de preocupació. Això, en part, va fer gràcia a en Fernando, realment era difícil de comprendre.
- No he nascut al segle XVI, però tampoc al XV, sinó al XX.
- Què? Això és impossible. Fernando, no facis aquestes bromes, que no t’entenc.
- No és cap broma, Matilde. Si us plau, no marxis. No puc demostrar-t’ho de cap manera que no t’espanti. Les coses que tinc d’aquella època semblarien dimonis ara. Espera! Puc ensenyar-te la samarreta. Sota la camisa del segle XVI, en Fernando hi duia una samarreta interior del segle XX. Això només li mostraria la diferència, ja que no existien llavors, però no suposava mostrar-li tecnologia, ni fer màgia.
- I... com és que estàs aquí?
- Això sí que ho saps, he vingut a tractar assumptes amb el rei.
- Del futur?
- No, assumptes d’ara, de la guerra. Però la guerra s’està agreujant massa com per no fer-hi res, algú havia d’intervenir-hi. És molt complicat.
- I hauràs de tornar al futur?
- Sí, per això t’ho volia dir. Tinc una cosa molt clara, Matilde. T’estimo. I m’agradaria passar la resta de la meva vida amb tu. Això suposaria trencar totes les regles que regeixen els viatges en el temps, però per tu estic disposat a fer-ho. Per això vull demanar-te una cosa: Matilde Fargas, donzella de la Reina Elisabet II de la Zona Baixa, vols casar-te amb mi?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada