20 de desembre de 2017 (4)

Vaig marxar el dia següent al matí. No portava res. No m'haurien servit els diners, no feien servir la mateixa moneda en aquella època, i vaig pensar que una maleta desentonaria molt. Vaig dirigir-me cap a l'arc. La porta a al límit. El límit és la línia de tems per la qual viatgem. Qualsevol mag pot entrar-hi. Qualsevol persona pot entrar-hi, amb l'ajuda d'un mag. El fet és que, per entrar-hi cal invocar l'arc, i això només pot fer-ho un nòmada.

Les normes que fan referència a la invocació de l'arc són molt clares i estrictes. No hi ha un lloc específic on fer-ho, no es una porta fixa. Però cal cridar-la estant com a mínim mig quilòmetre allunyat de qualsevol poble o ciutat i assegurar-se que no hi ha cap sedentari a prop que pugui veure desaparèixer el mag. Ells no veuen la porta, però si que veuen desaparèixer una persona. I per a ells no és un fet del tot normal. Així que vaig dirigir-me als afores de Castell-lluna, que rebia el seu nom del fet que el castell, que estava a dalt d'un turó, tenia un forat perquè els habitants de la ciutat poguessin veure la lluna sempre que era plena. Allà vaig mirar al meu voltat per comprovar visualment que no hi hagués cap sedentari, alhora que escampava la meva ment per detectar-lo en cas que estés fora del meu camp de visió. No hi havia ningú. Finalment vaig entrar al límit. Allà m'hi vaig trobar en Brian i la Pam; com sempre, expectants, però amb un somriure per als qui coneixien, vigilant tothim qui entrava i sortia i assegurant-se que es complien les normes. Els vaig saludar i em van preguntar on anava. 

Vist amb ulls de foraster, el límit és un lloc curiós. Tothom, vingui d'on vingui, apareix pel mateix lloc. En canvi, per anar a una època determinada, cal dirigir-se a un lloc específic. És un lloc gran, un descampat envoltat de boscos amb arbres de diferents espècies. Cada espècie és un segle diferent. Per anar-hi cal endinsar-se en el bosc corresponent i buscar entre els arbres per acostar-se al màxim a l'època a la qual es vol anar. Al final la ment hi juga molt, perquè a un mag expert aquesta el guia directament fins al lloc on ha d'anar per viatjar a l'any que busca. El lloc és qüestió de pensar-lo i el viatge  és el mateix que travessar la porta per entrar al límit. L'aparició és delicada. No es pot controlar on s'apareix exactament. I per tant els sedentaris poden adonar-se'n. Però per norma general estan tan despistats que no s'enteren que algú acaba d'aparèixer al seu davant i, si no, ho atribueixen al cansament. 

Vaig aparèixer al mig de la plaça del mercat de Llacverd. La plaça principal. Estava plena de carros de cavalls i gent carregada, que es movia amunt i avall sense adonar-se del que passava al seu voltant. Allà enmig em vaig adonar del meu error. La roba. Portava roba de 2017, no de 1626. Es veia d'una hora lluny que jo no era d'aquella època. I tot i així, semblava que ningú se n'havia adonat. Vaig posar-me a donar voltes sobre mi mateix, i després voltes a la plaça. Buscava alguna cosa, però no sabia què. Fins que ho vaig trobar. La vaig trobar, millor dit. Ella. L'única persona que, malgrat el meu aspecte, s'havia adonat que jo era allà i no encaixava per a res en la situació. No em va dir hola. No em va mirar amb horror a la cara pel fet que fos un desconegut vestit de manera estrafalaria. Només em va somriure abans de dirgir-se a mi com si parlés amb algú conegut.