20 de desembre de 2017 (5)

-       Què hi fas aquí?

Era una noia alta, de pell blanca i fina, cabells marrons arrissats i d'uns 30 anys. He de reconèixer que era molt guapa, i em vaig quedar momentàniament bocabadat quan la vaig veure i, posteriorment, pel fet que em parlés de sobte.

-       Sincerament, no ho sé. Vaig respondre en tornar a la realitat.

-       I per què has vingut? 

-       És difícil d'explicar. 

-       De quin any ets? Aquesta pregunta em va agafar per sorpresa. No m'havia adonat que fos maga tot i que, en reflexionar, em vaig adonar que no havia sentit els seus pensaments. No n'estava segur. I feia moltes preguntes. Vaig pensar que si preguntava era, perquè sabia de què parlava, o perquè feia broma. Així que no hi perdia res contestant la veritat.

-       2017.

-       Vaja! Deu ser emocionant. Hi ha molts canvis respecte 1626?

-       No t'ho puc dir, ho sento. Com és que no estàs espantada?

-       Per què hauria d'estar-ho?

-       Estàs parlant amb algú de 2017 i no et penses que està boig? 

-       No. Perquè ja havia sentit a parlar sobre els nòmades. El meu pare me n'ha parlat molt. 

-       Saps gaire sobre els nòmades? Ets nòmada?

-       És veritat que no saps què hi has vingut a fer aquí? Va esquivar la meva pregunta. Era com si sabés que no sent nòmada no havia de saber res sobre ells. Em desconcertava i em confonia no saber si ho era o no.

-       Sí.

-       Vine amb mi. 

-       M'ajudaràs?

-       Sóc de les poques persones del poble que et pot ajudar, si no l'única. I no puc permetre que et quedis aquí plantat sense fer res amb aquesta roba. Algú et prendria per boig.

La vaig seguir pels diferents carrers del poble. Eren tots molt estrets i foscos, i serpentejaven entre les cases de pedra i fusta que s'havien anat construint sense ordre des de la plaça cap als afores. Finalment ens vam ficar per un carreró encara més estret. Si no hagués anat amb ella no l'hauria trobat. Vam travessar una porta de fusta gruixuda i pesada com una roca, i ens vam trobar en mig d'una sala d'estar il·luminada únicament per la llum d'unes espelmes i la llar de foc. Assegut en una butaca hi havia un home vell de barba blanca, absort admirant el foc. Sense ni tan sols veure'm em va saludar.

-       Hola Joan. Em vaig quedar paralitzat. Sense ni mirar-me m'havia dit pel nom. Com sabia qui era? Llavors ho vaig percebre. Era mag, i molt poderós. Fixant-me bé en les seves faccions me'n vaig adonar. Estava gran, però era en Fernando. Fernando Carrasco. Una llegenda del món màgic. Sortia a tots els llibres de l'acadèmia. Era una personalitat. Ell havia estat el primer home a canviar definitivament d'època. I un dels únics.

Com us podeu imaginar, canviar d'època és molt arriscat. Hi ha perill de modificar el futur de totes les persones amb les que s'interactua, la qual cosa pot arribar a ser catastròfic. És per això, que totes les sol·licituds de canvi d'època s'analitzen i estudien una per una, aprofundint en la història de totes les persones amb qui es podria creuar, els fets que passen a l'època, entre tantes altres coses, per tal d'avaluar el nivell de perill que suposa. 

Ningú ho havia fet abans que ell. De fet, estava prohibit. Va trencar innumerables normes quedant-se allà i, alhora, va obrir una porta per tots aquells que ho han volgut fer després. 

La seva història és molt típica:

L'any 1995 el consell de mags va assignar una missió de vital importància a en Fernando. Hi havia una zona de la Riba on s'estava lluitant una brutal guerra civil. La Zona Alta i la Zona Baixa de la Riba es disputaven l'Illa Palau, una illa situada enmig del riu entre les dues zones que tenia terra fèrtil per cultivar menjar per abastir tot un país. Però els reis de les dues bandes no estaven disposats a repartir-se-la. Calia intervenir-hi urgentment, ja que el camp de batalla eren les pròpies ciutats dels dos bàndols, i ambdós exèrcits massacraven la població civil, innocent, que no tenia ni veu ni vot a l'hora de decidir si volia l'illa o no, sense pietat ni contemplacions. 

Ell havia d'anar allà a posar pau. Havia d'aconseguir que els dos reis dialoguessin quan s'odiaven fins a tal punt d'haver causat el conflicte únicament per revenja personal. El rei de la Zona Alta, sa Majestat el Rei Roc, de qui deien que havia rebut el nom en honor a les muntanyes del Nord que, de tant altes, eren gairebé només roca pelada, havia guanyat al Rei Roig,  que no se sabia si devia el nom al color vermell del seu cabell o a la terra àrida i rogenca del desert on vivia, en una competició durant una cacera, com era comprensible, ja que a les muntanyes hi havia molts més animals a caçar que al desert, que era el que abundava a la Zona Baixa. Tot i això, el Rei Roig es va enfadar molt, ja que creia que el Rei Roc havia fet trampes durant la cacera, i va decidir que el pacte que havien de fer de repartir-se l'Illa Palau, quedava anul·lat. No estava disposat a cedir-ne la meitat, però el rei de la Zona Alta la volia. I així va iniciar la guerra.