Al dia següent cap dels dos va poder evitar despertar-se amb un somriure als llavis. Recordaven els millors moments de la nit anterior, i se'ls notava. Contagiaven felicitat. En arribar la tarda, esperaven l'hora de marxar, estaven impacients per veure's, per agafar el bus que havien odiat fins el dia en què es van veure per primera vegada.
Finalment va arribar el moment i, cadascun a la seva parada va esperar pacientment que arribés l'autobus. Ell pujava primer, la seva parada estava abans en el recorregut, i va seure en un dels pocs llocs lliures que quedaven. En arribar al davant de la facultat de física va mirar per la finestra, impacient.
Allà estava ella, buscant-lo amb la mirada cap a l'interior de l'autobus. Va pujar, va saludar el conductor, com de costum, va picar, i es va dirigir cap al seu lloc, tranquil-lament, agafant-se a les barres, per no caure amb el vaivé del vehicle, amb la mirada perduda en la seva. Els dos es van mirar llargament, fins que va arribar al seu davant. Es van somriure. Van passar uns segons, ella de peu, ell assegut, les mirades fixes. Sense deixar de mirar-la, l'Àlex es va aixecar i li va oferir el seu lloc amb un gest. El va acceptar, agraïda, ell es va quedar a la seva vora, agafat a la barra del costat del seient, gairebé tocant la cadira. Els dos buscaven estar a prop. No es deien res, no s'atrevien. Només es miraven, somreien. Unes parades abans de la parada d'ella, l'Àlex li va demanar si la podia acompanyar. La Laura va acceptar encantada.
Mentre anaven per la vorera, xerraven de les seves vides, els estudis, la feina. Una mica de tot. L'Àlex va preguntar primer.
- Estudies, oi?
- Sí, però també dono classes a una noia de batxillerat. I tu?
- I què estudies? T'ho explico després, que jo he preguntat primer.
Va dir ell, guinyant-li l'ull.
- Estudio industrials.
- Vaja! Una carrera senzilla... Quin curs fas?
-Segon.
-I la noia a qui li dones classes? De què li dones?
- Mates i física de segon de batxillerat.
- I ja tens temps per estudiar?
- És clar! I per estar amb els amics!
Va dir ella rient.
- Quina sort!
- Vinga, que això sembla un interrogatori, em toca a mi preguntar. Tu també estudies?
- Sí.
- Cal que pregunti què o m'ho dius?
- Econòmiques. Faig cinquè.
- I treballes? A part de ser voluntari de la ONG.
- Quina memòria!
- T'escolto, encara que et pensis que no.
Va dir, tot rient.
- Tot un detall per part teva. I sí, treballo, porto la comptabilitat d'un negoci del meu barri.
- Vius amb els teus pares?
- No, visc sol en un petit estudi no gaire lluny d'aquí.
- Com és que vius sol?
- Els meus pares van morir quan jo era petit, i fa un parell d'anys van morir els meus avis, que és amb qui vivia des de llavors.
- Ho sento.
La Laura estava horroritzada, es va quedar quieta, mirant l'Àlex amb cara de pena. Ella tenia molta sort i li sabia molt de greu tocar temes tan durs. Ell va somriure.
- T'ho agraeixo, però ja fa temps que va passar i ho tinc bastant assumit. No t'amoïnis.
La Laura s'hi va acostar i li va donar una abraçada. Malgrat la situació, li va semblar que s'estava consolant més a ella mateixa que a ell. Van estar abraçats una estona. Ella amb el cap al seu pit, fort però agradable, notava la seva respiració lenta i suau i es va adonar que mai s'havia sentit tan bé.Va tenir la sensació que, des d'aquell moment podrien comptar l'un amb l'altre, passés el que passés.
Finalment l'Àlex es va desfer suaument de l'abraçada i, veient la seva cara de preocupació va mirar-la fixament i li digué:
- De veritat, no et preocupis, que m'apanyo força bé. Mira. Per demostrar-t'ho, et convido a sopar a casa meva aquest divendres. Et sembla bé? Cuino jo!
- Ho dius seriosament?
- És clar!
Ella va aixecar les espatlles i somrigué. Ja tenia ganes de veure com cuinava. Ella no en tenia ni idea.
En arribar a casa de la Laura, l'Àlex la va agafar per l'esquena i, mentre l'acostava cap al seu pit, li va donar un petó a la galta, lentament. Ella se li va penjar del coll amb els braços estirats. Era dimarts. Havia d'esperar fins divendres per sopar amb ell? No sabia si podria. Se'n moria de ganes.
Finalment va arribar el moment i, cadascun a la seva parada va esperar pacientment que arribés l'autobus. Ell pujava primer, la seva parada estava abans en el recorregut, i va seure en un dels pocs llocs lliures que quedaven. En arribar al davant de la facultat de física va mirar per la finestra, impacient.
Allà estava ella, buscant-lo amb la mirada cap a l'interior de l'autobus. Va pujar, va saludar el conductor, com de costum, va picar, i es va dirigir cap al seu lloc, tranquil-lament, agafant-se a les barres, per no caure amb el vaivé del vehicle, amb la mirada perduda en la seva. Els dos es van mirar llargament, fins que va arribar al seu davant. Es van somriure. Van passar uns segons, ella de peu, ell assegut, les mirades fixes. Sense deixar de mirar-la, l'Àlex es va aixecar i li va oferir el seu lloc amb un gest. El va acceptar, agraïda, ell es va quedar a la seva vora, agafat a la barra del costat del seient, gairebé tocant la cadira. Els dos buscaven estar a prop. No es deien res, no s'atrevien. Només es miraven, somreien. Unes parades abans de la parada d'ella, l'Àlex li va demanar si la podia acompanyar. La Laura va acceptar encantada.
Mentre anaven per la vorera, xerraven de les seves vides, els estudis, la feina. Una mica de tot. L'Àlex va preguntar primer.
- Estudies, oi?
- Sí, però també dono classes a una noia de batxillerat. I tu?
- I què estudies? T'ho explico després, que jo he preguntat primer.
Va dir ell, guinyant-li l'ull.
- Estudio industrials.
- Vaja! Una carrera senzilla... Quin curs fas?
-Segon.
-I la noia a qui li dones classes? De què li dones?
- Mates i física de segon de batxillerat.
- I ja tens temps per estudiar?
- És clar! I per estar amb els amics!
Va dir ella rient.
- Quina sort!
- Vinga, que això sembla un interrogatori, em toca a mi preguntar. Tu també estudies?
- Sí.
- Cal que pregunti què o m'ho dius?
- Econòmiques. Faig cinquè.
- I treballes? A part de ser voluntari de la ONG.
- Quina memòria!
- T'escolto, encara que et pensis que no.
Va dir, tot rient.
- Tot un detall per part teva. I sí, treballo, porto la comptabilitat d'un negoci del meu barri.
- Vius amb els teus pares?
- No, visc sol en un petit estudi no gaire lluny d'aquí.
- Com és que vius sol?
- Els meus pares van morir quan jo era petit, i fa un parell d'anys van morir els meus avis, que és amb qui vivia des de llavors.
- Ho sento.
La Laura estava horroritzada, es va quedar quieta, mirant l'Àlex amb cara de pena. Ella tenia molta sort i li sabia molt de greu tocar temes tan durs. Ell va somriure.
- T'ho agraeixo, però ja fa temps que va passar i ho tinc bastant assumit. No t'amoïnis.
La Laura s'hi va acostar i li va donar una abraçada. Malgrat la situació, li va semblar que s'estava consolant més a ella mateixa que a ell. Van estar abraçats una estona. Ella amb el cap al seu pit, fort però agradable, notava la seva respiració lenta i suau i es va adonar que mai s'havia sentit tan bé.Va tenir la sensació que, des d'aquell moment podrien comptar l'un amb l'altre, passés el que passés.
Finalment l'Àlex es va desfer suaument de l'abraçada i, veient la seva cara de preocupació va mirar-la fixament i li digué:
- De veritat, no et preocupis, que m'apanyo força bé. Mira. Per demostrar-t'ho, et convido a sopar a casa meva aquest divendres. Et sembla bé? Cuino jo!
- Ho dius seriosament?
- És clar!
Ella va aixecar les espatlles i somrigué. Ja tenia ganes de veure com cuinava. Ella no en tenia ni idea.
En arribar a casa de la Laura, l'Àlex la va agafar per l'esquena i, mentre l'acostava cap al seu pit, li va donar un petó a la galta, lentament. Ella se li va penjar del coll amb els braços estirats. Era dimarts. Havia d'esperar fins divendres per sopar amb ell? No sabia si podria. Se'n moria de ganes.
Tot i que es veien al bus, els dos tenien coses a fer, així que no van poder tornar a sortir fins divendres. El divendres a la tarda la Laura va haver de quedars-se a la uni fins tard, l'Àlex li havia donat la direcció, però abans volia passar per casa per dutxar-se i canviar-se de roba. Amb la tovallola posada va obrir l'armari. Volia anar una mica més arreglada del que era habitual en ella, però sense passar-se. Va agafar uns pantalons ajustats i una camisa un pèl escotada. Es va fer una cua i va sortir de casa.
En arribar a la porteria que li havia indicat va fer servir el vidre de mirall improvitzat. Es va retocar el cabell i va picar el 9è. Va agafar l'ascensor i, en arribar al pis, ell era a la porta, esperant. Va quedar impressionada. El pis era un loft molt espaiós i decorat de manera molt moderna. Ningú hauria dit que allà hi vivia un estudiant. I l'olor era... Olorava a pastís i a estofat. Va veure que el menjador tenia terrassa.
- Crec que se't va oblidar comentar que vivies en un àtic amb vistes al mar. Puc sortir?
- Com si estessis a casa teva, però el sopar ja està llest. Et sembla si sortim després? No et volia impressionar abans d'hora. A més, vivint-hi jo, les vistes al mar són el mínim detall...
Va bromejar. Ella va riure.
- Tens raó.
El sopar estava deliciós. Havia preparat una amanida amb poma, nous i formatge de primer plat, estofat de segon i un "brownie" deliciós per postres.
- Vols un cafè?
Va preguntar-li, mentre recollia els plats de la taula.
- Sí, si us plau. Vols que t'ajudi?
- No, gràcies. Surt a la terrassa i posa't còmoda.
Ell va deixat els plats a la cuina i va preparar el cafè. Mentrestant la Laura va sortir a la terrassa. Les vistes eren espectaculars, es veia bona part de Barcelona i el mar. La ciutat de nit era preciosa. Es va quedar allà de peu, observant el carrer, la gent.
En sortir, l'Àlex la va veure tan absorta que no va poder evitar la temptació. Se la va quedar mirant durant uns segons, s'estava enamorant? Va deixar el cafè a la tauleta de fora sense fer soroll i s'hi va acostar sigilosament. Quan va estar just al seu darrere la va agafar per la cintura i li va fer un petó al coll. Ella va pujar l'espatlla suaument per les pessigolles i li va tocar el cabell. Es va donar la volta mentre ell la feia girar agafant-la per la cintura i, després d'una llarga mirada, es van fer un petó. Els ulls tancats, els braços d'ella al seu coll, els d'ell a la cintura. Pit contra pit. Les respiracions accelerades. Ell l'abraçava contra ell.
En arribar a la porteria que li havia indicat va fer servir el vidre de mirall improvitzat. Es va retocar el cabell i va picar el 9è. Va agafar l'ascensor i, en arribar al pis, ell era a la porta, esperant. Va quedar impressionada. El pis era un loft molt espaiós i decorat de manera molt moderna. Ningú hauria dit que allà hi vivia un estudiant. I l'olor era... Olorava a pastís i a estofat. Va veure que el menjador tenia terrassa.
- Crec que se't va oblidar comentar que vivies en un àtic amb vistes al mar. Puc sortir?
- Com si estessis a casa teva, però el sopar ja està llest. Et sembla si sortim després? No et volia impressionar abans d'hora. A més, vivint-hi jo, les vistes al mar són el mínim detall...
Va bromejar. Ella va riure.
- Tens raó.
El sopar estava deliciós. Havia preparat una amanida amb poma, nous i formatge de primer plat, estofat de segon i un "brownie" deliciós per postres.
- Vols un cafè?
Va preguntar-li, mentre recollia els plats de la taula.
- Sí, si us plau. Vols que t'ajudi?
- No, gràcies. Surt a la terrassa i posa't còmoda.
Ell va deixat els plats a la cuina i va preparar el cafè. Mentrestant la Laura va sortir a la terrassa. Les vistes eren espectaculars, es veia bona part de Barcelona i el mar. La ciutat de nit era preciosa. Es va quedar allà de peu, observant el carrer, la gent.
En sortir, l'Àlex la va veure tan absorta que no va poder evitar la temptació. Se la va quedar mirant durant uns segons, s'estava enamorant? Va deixar el cafè a la tauleta de fora sense fer soroll i s'hi va acostar sigilosament. Quan va estar just al seu darrere la va agafar per la cintura i li va fer un petó al coll. Ella va pujar l'espatlla suaument per les pessigolles i li va tocar el cabell. Es va donar la volta mentre ell la feia girar agafant-la per la cintura i, després d'una llarga mirada, es van fer un petó. Els ulls tancats, els braços d'ella al seu coll, els d'ell a la cintura. Pit contra pit. Les respiracions accelerades. Ell l'abraçava contra ell.
Noia que estudia industrials... Quina casualitat! Està basat en fets reals Anna? ;)
ResponEliminaJajajajaja tot i que alguna de les característiques dels personatges potser sí, per desgràcia, la història no està basada en fets reals. Crec que a moltes noies ens agradaria que ens passés una cosa així ;)
EliminaTant de bo! Haha!
EliminaMolta sort i segueix escrivint com fins ara, tot i que m'agradava més la idea de novel.la negra en anglès ;)
Moltes gràcies! En anglès no sé, però la novel.la negra la tinc en ment, temps al temps! :)
Elimina