De tot i de res

La Matilde no se'n sabia avenir. Havia estat pensant en aquell moment durant dies, però sense l'estranya confessió del Fernando abans. Ho tenia clar, l'estimava. Però sent de tants segles després, s'entendrien? Fins ara no hi havia hagut cap inconvenient, ella pensava que el que amagava era, d'una banda, quelcom més fosc, de l'altra, menys estrany. Però tant li feia, no era important si ell era d'un altre segle, havia demostrat ser tot un senyor, i que faria el que fos per ella. I la tenia enamorada la seva manera de ser. Serien així tots els homes del segle XX? Ell era l'únic important. Era ell.  - Sí! Es van abraçar.  - Està bé. Ens casarem i no tornaré al futur. No definitivament, almenys. Segurament m'hi faran anar per jutjar-me. Mai ningú s'ha quedat en una època que no és la seva, i no sé què pot passar. - Però no et faran res, no? - No ho crec, no ho sé, la veritat. En aquest moment en Fernando va decidir no tornar al futur...

A poc a poc, en Fernando i la Matilde van fer-se amics. Primer sempre es trobaven a la cuina, xerraven una estona de qualsevol cosa de l’època que pugues interessar a en Fernando, que dissimulava força bé, menjaven, jugaven a cartes amb els cuiners... Més tard, quan la Matilde li va agafar més confiança, van començar a sortir a passejar pels vastos jardins del rei. El seu lloc preferit era una zona on els camins estaven envoltats de petits arbustos que arribaven a l’altura dels genolls, que formaven un laberint preciós. Els seus verds vius, barrejats amb tot tipus de tonalitats de flors donaven molta vida al desert que hi havia fora. Era impressionant el contrast en entrar de fora de les muralles a aquest jardí. Semblava impossible que pogués sobreviure. Al centre del laberint, hi havia una font envoltada de 3 bancs, entre els caminets que en sortien, que era el seu lloc habitual de descans abans de tornar. Allà conversaven, admiraven el paisatge,callaven. No necessitaven dir-se res p...

En Fernando hi va anar, i va dialogar amb ells. Va ser molt complicat fer-los entrar en raó, l'odi mutu era molt gran, i no estaven disposats a perdonar-se. Malgrat tot, els dos eren, en el fons, reis justos, i van estar d'acord que la població no en tenia la culpa i havien de solucionar-ho d'alguna manera alternativa. En Fernando va haver de negociar amb ells durant molt de temps. I mentre duraven els diàlegs, es va estar al palau del rei de la Zona Baixa. Ell era tractat gairebé amb el reconeixement d'un convidat però, per la seva naturalesa altruista i humil, ell se sentia molt més identificat amb els servents, i hi va tenir molt tracte. Entre ells hi havia una de les donzelles de la reina, la seva preferida, la Matilde, amb qui el Fernando passava molt de temps. Gairebé sempre coincidien a la cuina. En Fernando era un home de bona gana i, ràpidament, es va fer amb els cuiners que, inicialment, no el deixaven entrar però, al final, es van rendir al seu bon humor. ...

-         Què hi fas aquí? Era una noia alta, de pell blanca i fina, cabells marrons arrissats i d'uns 30 anys. He de reconèixer que era molt guapa, i em vaig quedar momentàniament bocabadat quan la vaig veure i, posteriorment, pel fet que em parlés de sobte. -         Sincerament, no ho sé. Vaig respondre en tornar a la realitat. -         I per què has vingut?  -         És difícil d'explicar.  -         De quin any ets? Aquesta pregunta em va agafar per sorpresa. No m'havia adonat que fos maga tot i que, en reflexionar, em vaig adonar que no havia sentit els seus pensaments. No n'estava segur. I feia moltes preguntes. Vaig pensar que si preguntava era, perquè sabia de què parlava, o perquè feia broma. Així que no hi perdia res contestant la veritat. -       ...

Vaig marxar el dia següent al matí. No portava res. No m'haurien servit els diners, no feien servir la mateixa moneda en aquella època, i vaig pensar que una maleta desentonaria molt. Vaig dirigir-me cap a l'arc. La porta a al límit. El límit és la línia de tems per la qual viatgem. Qualsevol mag pot entrar-hi. Qualsevol persona pot entrar-hi, amb l'ajuda d'un mag. El fet és que, per entrar-hi cal invocar l'arc, i això només pot fer-ho un nòmada. Les normes que fan referència a la invocació de l'arc són molt clares i estrictes. No hi ha un lloc específic on fer-ho, no es una porta fixa. Però cal cridar-la estant com a mínim mig quilòmetre allunyat de qualsevol poble o ciutat i assegurar-se que no hi ha cap sedentari a prop que pugui veure desaparèixer el mag. Ells no veuen la porta, però si que veuen desaparèixer una persona. I per a ells no és un fet del tot normal. Així que vaig dirigir-me als afores de Castell-lluna, que rebia el seu nom del fet q...

Avui comença un nou any, un nou dia, una nova hora, un nou segon. Això em fa pensar. Què és el que diferencia avui d'un dia qualsevol? Celebrem el pas del temps. Celebrem els aniversaris, any nou i tot tipus de coses que mostren la suposada felicitat que sentim pel pas del temps. Però a mesura que ens fem grans, en canvi, no volem fer anys, i molts dilluns, si no tots els dies entre setmana, desitgem que encara no fos el dia següent per esgarrapar una minuts més de son abans d'anar a treballar. No critico cap de les dues actituds, ans al contrari, jo les compleixo totes dues. Només faig la reflexió. Potser hauríem de ser més conscients del pas del temps. Valorar cada moment, potser no com si fos l'últim, ningú estudiaria l'últim minut de la seva vida, però hauríem de viure sent conscients del que fem, conseqüents amb el que decidim, valorant el que tenim. Perquè això no només ens faria ser més feliços, sinó que, probablement, ens faria ser també més bons, més h...