St Jordi

Mentre estava asseguda al bus que la portava a casa, el 6, des de la universitat, cabilava sobre el dia de Sant Jordi. Per a molts i, sobre tot per a moltes, el dia més esperat de l'any; per la resta un dia qualsevol, o el recordatori que no tenen parella, una tonteria com una altra que serveix d'excusa per als pessimistes empedernits. Per a ella un dia ple d'optimisme, un dia en què recuperava la il-lusió de saber que a les persones encara els queda una mica de generositat al fons del cor.
Llavors es va adonar que el noi del bus no hi era. El seu amic de viatge. Un castany molt ben plantat, d'ulls marrons, amb barba ben afaitada i cara de simpàtic que sempre es trobava tornant a casa. Ja es saludaven. Despistada pensant en això va baixar a la parada de Diputació-Consell de Cent, que li quedava just davant de casa, i gairebé no va sentir l'"hola!" que li dedicaven des d'una paradeta de roses al costat del pas de zebra.
No va poder sorprendre's més. El noi del bus! No va saber reaccionar. Es va quedar parada, mirant-lo, sense dir res.
- Pots acostar-te, eh? Que no mossego.
Va dir amb un somriure d'orella a orella. Era tan guapo... Al cap d'uns segons va tornar al món real i s'hi va acostar.
- Què hi fas aquí?
- Venia roses solidàries per una ONG de la qual sóc voluntari però ja anava a plegar, que és molt tard i fa estona que no venc res.
- Què en faràs de totes aquestes roses que t'han sobrat? Te'n puc comprar una?
- No. Estan reservades.
Va dir tot convençut.
- Totes? Qui les ha reservat?
- Jo.
La noia es va quedar sobtada, trista. El seu amor platònic tenia parella... Era d'esperar.
- Vaja doncs... me'n vaig a casa. Fins demà!
- Espera un segon.
Ella ja havia començat a caminar i en girar se'l va trobar amb un ram de roses a les mans, amb els braços estirats cap a ella, oferint-li.
- Les roses eren per tu. Fa temps que et volia convidar a sopar. Vindràs amb mi?