St Jordi (2)

No s'ho podia creure, era com un somni fet realitat, sense el com, va pensar ella. Va començar a dubtar.
- On està la trampa?
El noi es va posar a riure.
- No hi ha trampa, tranquil-la.
Els seus ulls semblaven honestos, transparents. Es van quedar mirant durant uns segons, ell nerviós, expectant, ella pensativa, insegura. Fins que es va decidir. El veia cada dia, no podia ser que fos mala gent.
- Avui?
- Si no et va malament... Som-hi?
La seva cara poc convençuda mostrava els dubtes que havia tingut alhora de prendre la decisió de llançar-se a demanar-li, però tenia esperances. Va somriure, tot intentant convèncer-la. Ella li va tornar el somriure i s'hi va llançar.
- Som-hi!
- Per cert, em dic Àlex.
- Jo Laura.
- Encantat de conèixer-te oficialment, Laura.
Va dir rialler.

Tots dos van gaudir d'una vetllada molt agradable, tot i que amb un ambient una mica massa romàntic, en un petit restaurant del barri. Van sopar a la llum de les espelmes, i hi havia roses per tot arreu. Ell es va disculpar, no havia pensat que sent St Jordi hi hauria tanta decoració. Però es van adaptar ràpidament. Van estar xerrant còmodament durant tot l'àpat i, tot just havent acabat de sopar, van decidir anar a passejar pel parc que hi havia al costat.
Era una nit de lluna plena, i el cel es veia estrellat.
- Veus aquelles tres estrelles que estan en fila? Són el cinturó d'orió.
- T'agrada l'astronomia?
- M'apassiona. Però sé molt poca cosa. Només quatre coses que he llegit.
Començava a refrescar i, com ella tenia pensat arribar a casa d'hora, no portava jaqueta. Tenia els braços plegats, tot i que intentava dissimular, estava massa a gust com per espatllar-ho. Però ell ho va notar i era tot un cavaller.
- Estàs congelada. Té.
Li va dir, tot treient-se la jaqueta.
- No, tranquil, que no vull que agafis fred tu...
- No et preocupis, que no tinc fred.
Van estar passejant, donant voltes pel parc fins que se'n van cansar. Llavors van seure en un banc. Tot i que la situació era còmoda, hi havia més tensió. Es miraven. Miraven a l'horitzó. La conversa ja no era tan fluida. Cada vegada que coincidien les mirades, apartaven la mirada i somreien. Es posaven vermells.
Al cap d'una estona van mirar el rellotge.
- Són les dues!
Es van mirar, tos dos amb cara de sorpresos.
- Has de treballar demà? T'acompanyo a casa.
Tot i que ho preferia, a ella li feia cosa, era molt tard i segur que havia de matinar l'endemà.
- No cal, em sap greu, que és molt tard i deus haver de matinar.
- No hi ha cap problema, em ve de gust estar amb tu una estoneta més, espero que no visquis massa a prop...
Va mig bromejar. En realitat, li hauria agradat estar més estona amb ella però no podia permetre que anés a dormir tan tard si l'endemà s'havia de llevar d'hora. Per molt que no volgués.
Uns quants edificis més enllà ella es va girar cap a ell, alçant la vista i va dir:
- És aquí.
Es va crear un moment de tensió, es miraven, miraven al terra. Els dos es volien fer un petó, però la por que l'altre no volgués o fos massa d'hora els ho va impedir. No volien córrer.
Finalment la Laura es va treure la jaqueta, lentament i li va entregar, amb un tímid "gràcies". Posant-se lleugerament de puntetes i mig tremolant de nervis per por d'equivocar-se, li va fer un petó a la galta. El tacte de la barba, suau però no massa llarga, li va fer pessigolles als llavis. Es va quedar mirant al terra, esperant una reacció. Veient que ella s'havia atrevit ell també va fer el pas. Li va fer una càlida abraçada i, en el moment de desfer-se'n perquè pogués entrar a la porteria, li va tornar el petó. Ella es va posar vermella. Ell també, de veure-ho. Van esperar un moment i, es van dir adéu amb un gest de la mà. Cadascun en els seus somnis.