Fets mundans

Últimament veure policía pels carrers de Barcelona és un fet força habitual. Cotxes, motos, uniformes... Sempre m'ha fet gràcia veure'ls (sempre i quan no sigui que em vénen a buscar a mi...), el meu cap vola tot muntant teories sobre què pot haver causat que hagin sortit de la comissaria. Una persecució? Potser un assassinat? Qui sap, potser una mera patrulla. Suposo que és bastant més probable que sigui el gat d'una velleta que ha pujat a un arbre i no en sap baixar... jeje, però crec que això només passa a les pel-lícules.
El que em té més encurisida és què senten ells en aquestes situacions. Vestit lluents, botes negres de soldat, manilles, porra, pistola però, sobre tot, les mans al darrere; sempre que veig un policia fent patrulla o vigilant en algun lloc, té les mans al darrere de l'esquena, els ho deuen ensenyar a l'acadèmia, imposa.
Doncs això, què deuen sentir? Superioritat? O por? En moltes ocasions, les persones a les quals s'han d'enfrentar són més voluminoses que ells però, per contra, en teoria ells estan més entrenats. Nervis, adrenalina, armes..., poden ser una combinació perfecta per resoldre una situació difícil sense complicacions o per causar un desastre sense precedents. El cas és que, al cap i a la fi, és la seva feina, el seu dia a dia, estan entrenats per a això i deuen estar-hi acostumats així que suposo que ni un extrem ni l'altre, com en una rutina, poc pensar, molt actuar, ment en blanc i anar fent.
Però està bé això? Hem de ser un ramat, fer cas al pastor i ni tan sols reflexionar sobre per què ho fem? Potser aprendríem més de la vida i seríem més feliços si paressim més atenció a tot el que ens passa pel camí, sense pensar només en la meta. Perquè vivim en el present, i no sabem si arribarem al nostre objectiu és millor que aprofitem cada moment. Carpe diem.