Dia rere dia ens queixem que la nostra vida no és tal com ens agradaria; que tenim molta feina o que no en tenim, que no estem contents amb la carrera o que no treiem prou bones notes però... hi ha gent q ni tan sols aprova, o que no es pot permetre anar a la universitat, ni que sigui per fer una carrera que no sigui la que vol.
Per què valorem tan poc tot el que tenim?
Llevar-nos cada matí, caminar, respirar, ser autosuficients és tot un privilegi que poca gent sap valorar.
Suposo que el problema és que avui dia estem acostumats a les comoditats. A que tot funcioni com esperem i, en cas que no sigui així, a queixar-nos.
Potser és hora d'actuar, de fer més del que ja fem per aconseguir allò que ens proposem. Per fer un pas endavant, per ser feliços. Perquè la felicitat no és tan difícil d'aconseguir perquè, en el fons, no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita. És hora de veure tot el que tenim i què és allò que realment necessitem.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada