Potser la Lluna és només un satèl-lit. Potser la Lluna és només un trosset de roca que vaga per l'espai al voltant del nostre planeta Terra. Potser la Lluna és una mera bombolleta dins un oceà d'estrelles, planetes, galàxies i objectes còsmics en general. Però la Lluna és, alhora, molt més que tot això. Quan era petita (i potser fins i tot més ara), la Lluna era una mena de força superior per a mi. El seu posat inmutable i superior, juntament amb les seves fases invariablement canviants, fan que cada dia, veure-la sigui, d'alguna manera, especial. Tot i això, el que la fa vertaderament màgica és el seu poder. La facultat de, quan em llevo al matí i surto de casa, de tot menys desperta, amb poques ganes de fer res més que dormir i encara menys de viure, atreure la meva mirada cap al cel i fer que m'adoni que tinc sort de viure en un món com el meu, on hi ha coses tan misterioses i genials com una roca que vola i brilla anomenada Lluna, que m'ajuda a carregar...
Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...