Salta al contingut principal

"Explosions" (Explosiones)

Estábamos escuchando el concierto de Año Nuevo en el auditorio. La música era excelente. La orquesta estaba tocando “Explosions” de manera fenomenal y, aunque todos sabíamos que al final habría un gran estruendo y caería confeti de colores del techo, esa vez fue diferente. Todos oímos la explosión, pero fue mucho más ruidosa de lo habitual. Escuché el sonido y todo se volvió negro. No sé qué pasó después. Noté como el techo se me venía encima, no podía ver nada y un molesto y constante pitido sonaba en mi cabeza. No podía soportarlo más y, al final, morí. O eso creía entonces, pero no fue así. Alguien me rescató de entre las runas y me llevaron a las ambulancias con el resto de supervivientes. Estábamos todos en estado de shock.

Miré a mí alrededor desde la camilla al despertar. Solo veía gente llorando, bomberos corriendo de un sitio a otro, el edificio en llamas. Al menos lo que quedaba de él. Era una imagen desoladora. Alguien me dijo que me estirase, que debía descansar. No era consciente de lo que me pasaba, yo me sentía bastante bien.

Me porté bien durante un rato, no me moví, intenté relajarme y no pensar en lo ocurrido. El corazón se me aceleraba y me entraban ganas de echar a correr para ayudar a los que quedaban allí abajo, sepultados por las runas, pero no podía. Me habían dicho que debía descansar. Aún así, yo sería más útil ayudando, estaba seguro. Intenté incorporarme. No me sentía las piernas. Miré hacia ellas, y no recuerdo nada más. Sólo sé que estaban completamente manchadas de sangre, y no las sentía, eso no podía ser buena señal.

Volví a despertar en el hospital, estaba aturdido. No sabía si había sido una pesadilla, pero my corazón lo negaba. Me costó darme cuenta de dónde estaba. Abrí los ojos lentamente, me pesaban los párpados. Y, cuando me vi rodeado de paredes blancas y vislumbré la camilla de al lado y al doctor a los pies de la mía se me aceleró el corazón. Me di cuenta de que era real. Tenía la respiración pesada, el pulso rápido, sentía el frío sudor recorriendo mi espalda. Y no podía sacarme de la cabeza la imagen de mis piernas ensangrentadas. No podría vivir sin ellas. Tenía miedo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...