Salta al contingut principal

Queixes mundanes

Sempre m'he preguntat, no, perdó, fa uns dies que em pregunto, qui dissenya les parades de bus? Potser és una persona gran? O una noia que porta el seu fill amb cotxet? Suposo que una persona que sol agafar el bus, com a mínim...

Definitivament, cap de les anteriors. Perquè les noves parades de bus de l'Avinguda Diagonal poden ser ultra-modernes, ultra-de disseny però, sobre tot, ultra-incòmodes.

D'una banda perquè si estàs a la vorera oposada i veus el bus, no pots decidir agafar-lo, perquè, estant just al davant, has de fer una volta de 100 metres (pel cap baix) per creuar el carrer de manera segura i, és clar, ja l'has perdut. Tant costa posar-la al costat del pas de zebra? Vetllem per la seguretat dels ciutadans, eh? Que de vegades, només quan penso una mica, arribo a la conclusió que és per ells per qui s'ha de fer la ciutat, al cap i a la fi, són els que hi viuen.

D'altra banda, perquè... és podria dir que no van sobrades d'espai, precisament i, és clar, si no hi hagués gent que agafés el bus anant amb nens en cotxet, no passaria res, però n'hi ha molta! I no, els cotxets no caben a les parades del bus i, sinó, tan justos que no deixen circular la gent.

I, això no és tot, perquè, a la mínima que s'acumula gent esperant, ja gairebé no es pot baixar del bus, i s'ha de fer tota una cursa d'obstacles per sortir-ne. Per no dir que, sort de la barana! Que sinó segur que ja hi hauria hagut més d'un accident d'algú que hauria caigut a la calçada. I la marquesina! Sort que l'han treta, així podem apreciar la pluja que cau mentre esperem el bus, i estar dempeus després d'un dia llarg i cansat perquè, de què serveix un banc? Potser la gent gran l'agrairia...

No demanem la Lluna, no demanem la Diagonal sencera, només demanem un trosset més. Per la seguretat de tots, i la comoditat, és clar. Perquè des de la cadira de directiu d'un despatx i sobre plànols es veu tot molt gran i clar, però potser comprovar que les mides van bé a la realitat faria que les coses anessin una mica millor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...