Passa al contingut principal

Queixes mundanes

Sempre m'he preguntat, no, perdó, fa uns dies que em pregunto, qui dissenya les parades de bus? Potser és una persona gran? O una noia que porta el seu fill amb cotxet? Suposo que una persona que sol agafar el bus, com a mínim...

Definitivament, cap de les anteriors. Perquè les noves parades de bus de l'Avinguda Diagonal poden ser ultra-modernes, ultra-de disseny però, sobre tot, ultra-incòmodes.

D'una banda perquè si estàs a la vorera oposada i veus el bus, no pots decidir agafar-lo, perquè, estant just al davant, has de fer una volta de 100 metres (pel cap baix) per creuar el carrer de manera segura i, és clar, ja l'has perdut. Tant costa posar-la al costat del pas de zebra? Vetllem per la seguretat dels ciutadans, eh? Que de vegades, només quan penso una mica, arribo a la conclusió que és per ells per qui s'ha de fer la ciutat, al cap i a la fi, són els que hi viuen.

D'altra banda, perquè... és podria dir que no van sobrades d'espai, precisament i, és clar, si no hi hagués gent que agafés el bus anant amb nens en cotxet, no passaria res, però n'hi ha molta! I no, els cotxets no caben a les parades del bus i, sinó, tan justos que no deixen circular la gent.

I, això no és tot, perquè, a la mínima que s'acumula gent esperant, ja gairebé no es pot baixar del bus, i s'ha de fer tota una cursa d'obstacles per sortir-ne. Per no dir que, sort de la barana! Que sinó segur que ja hi hauria hagut més d'un accident d'algú que hauria caigut a la calçada. I la marquesina! Sort que l'han treta, així podem apreciar la pluja que cau mentre esperem el bus, i estar dempeus després d'un dia llarg i cansat perquè, de què serveix un banc? Potser la gent gran l'agrairia...

No demanem la Lluna, no demanem la Diagonal sencera, només demanem un trosset més. Per la seguretat de tots, i la comoditat, és clar. Perquè des de la cadira de directiu d'un despatx i sobre plànols es veu tot molt gran i clar, però potser comprovar que les mides van bé a la realitat faria que les coses anessin una mica millor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...

Niebla

Era una mañana de enero, aunque el frío no era especialmente insoportable. Andaba por la calle con las manos en los bolsillos de la chaqueta, abrochada hasta cuello y llevaba una tupida bufanda de lana para que el aire no atravesase la barrera de ropa y llegase a rozar mi piel. Reinaba un ambiente fantasmal. La niebla cubría todo lo que me rodeaba y sólo me permitía ver a un par de metros por delante de mí. Siempre me ha gustado la niebla, hace que todo sea diferente y le da intriga a un mundo en el que cada día parece igual que el anterior. Pero mi mente ya no estaba en este mundo. Perdida entre pensamientos, me imaginaba todo lo que podía aparecer al otro lado de la bruma. Me encanta ver los edicios altos sobrepasar las nubes. Parecen castillos encantados de la época moderna. ¿Y si todo fuese como en los cuentos de hadas? Por otro lado, la bruma hace que no veas lo que te rodea. Todo aquello que vemos día tras día se convi...

St. Jordi (8)

Però quan només li quedava un botó... - Riiiing. El telèfon. - Ho sento. Salvada per la campana. Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir: - Anem a prendre l'aire millor? Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar: - Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres? - Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer? Va preguntar ell, preocupat. - Sí. Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada. - Què? - Anar a Londres amb tu. Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu...