De tot i de res

- És el meu germà. Era... el meu germà. Fins que va desaparèixer quan tenia 17 anys. El creiem mort. Està... està bé? Va preguntar plena d'esperança però alhora amb por, no el volia perdre per segona vegada. No vaig poder dir res, només vaig abaixar el cap amb tristesa. Al final em vaig armar de valor, aquella dona mereixia una explicació. - Els meus pares van morir quan jo era petit. Primer va morir la meva mare de càncer, quan tenia 4 anys. Al cap de 5 anys va morir el pare en un accident de trànsit. Em va costar retenir les llàgrimes amb tants records. La Madison encara no ho havia assumit. - Llavors si... si el teu pare és el germà de la meva mare, tu i jo... - va dir assenyalant-se ara a ella ara a mi repetidament- som cosins! Era una mescla entre una pregunta i una exclamació, se'n feia creus. La seva mare mai no li havia explicat que tenia un germà desaparegut....

Jo sabia perfectament que no podia ser, era una foto molt antiga, de molt abans que jo nasqués, però el noi de la foto era igual a mi. Vaig tardar a adonar-me'n. Jo mai havia vist una foto seva de tant jove, sempre em deia que no en tenia, m'havia semblat raro, però no li havia donat importància. - És... és el meu pare. Vaig balbucejar. Què hi feia el meu pare en una foto de l'àlbum de la mare de la Madison?

Let's go somewhere where sky's the limit Where our breath is the loudest noise we can hear Where silence is not forbidden Where we can live and let live Let's dream high Let's be strong Let's live free And die happy Let's let the sand bury our feet Let the water wet our skin Let the fire warm our hearts Let the air enter our lungs Let's begin a new life Let's remember what we forgot Let's build a new better future Let's make dreams come true Because we're young Because we're free Because we're happy And we're lucky Let's never forget There's always going to be Someone that needs us And someone who cares about us More than we think More than anyone would expect

Hi ha dos tipus de persones en aquest món. Les que saben treure't un somriure també en els pitjors moments i les que marxen o, com a molt, es queden mirant quan els necessites. Les que contesten ràpidament i s'interessen i les que contesten amb frases que ni ells entenen perquè es volen desentendre de la situació. A la vida, no se sap ben bé de quin tipus són les persones que t'envolten fins que vius una situació així. Des del meu punt de vista les persones que valen realment la pena són les que et fan somriure, les que no es queden de braços plegats quan et veuen preocupat, les que s'esforcen perquè els expliquis el que et passa i lluiten el que calgui per fer-te somriure, ja sigui en un moment dolent com en el dia a dia. Sempre he volgut ser una d'aquestes persones, i espero ser-ho per als que m'envolten. Però el que realment vull és donar les gràcies a les persones que m'han fet somriure a mi, sigui quina si...

Sometimes life tries to knock you down. Sometimes life isn't the way you expected. Life is not perfect. Life is not the way you see it in films. There are not always happy endings, but you may have your own someday. Just remember that no matter what problems you may have to overcome, the best is yet to come. Because, in case you are in a really grave situation, don't worry, sun always comes after the storm, so better times will come whenever you don't expect them, don't loose faith. Try to look at the many good things there are around you, the bad ones are not the only ones, it may be bad, but maybe not as bad as you see it, try to be optimistic; when life closes a door, it opens a window, try to look for it, it might be right in front of your eyes. And in case your situation is not so bad... remember about it, and don't let any little stones on the way stop you from running. Look forward and be happy, because your life is not just that little trouble but all the o...

Ni la Madison ni jo vam saber què fer. Ella va intentar esbrinar què passava però la Martha no contestava cap de les seves preguntes. Finalment va seure en una cadira que tenia a la vora fins que es va calmar. Llavors es va aixecar i, sense dir res encara, va anar cap al menjador on hi havia una gran llibreria plena del que semblaven àlbums de fotos. En va extreure un amb molta cura. Per la cara que va fer la Madison, la seva mare mai no li havia ensenyat aquelles fotos. Semblaven totes molt velles, però estaven ben conservades. Va semblar que la Martha buscava una època o foto específica perquè passava pàgines molt ràpidanent, analitzant-les només per sobre. Fins que va parar de sobte i ens va assenyalar una foto. La tocava amb el dit amb insistència, de tal manera que gairebé no ens la deixava veure amb claretat. Finalment, com cansada que no li fessim cas o no entenguéssim el que ens volia dir, va parar i va dir: ...

Qüestió que, en un cert moment, va acabar la conversa i ens vam estar llargament en silenci. És una de les coses que més m'atreia d'ella, que podíem estar en silenci sense que es fes estrany. Estava mirant el fanal que hi havia just al costat del banc quan vaig recordar el que m'havia dit la meva àvia feia una mesos. "La vida és més curta del que et pot semblar. No desaprofitis les oportunitats que se't presentin i, si una noia et sembla massa bona per tu, llença't, és l'adequada." Així que em vaig armar de valor. Vaig sospirar i me la vaig quedar mirant, sense dir res. Al final ella se'n va adonar i em va mirar. Va somriure i, aquell somriure, i la seva mirada sincera i clara, em van donar l'empenta que necessitava. Li vaig fer un petó i..., sí, ella me'l va tornar. Vam amagar-ho durant un temps, també als de la colla. Vam acordar que si ho deixàvem tot tornaria a ser com abans, ens agradés o no. Ells no en...

Va fer una volta sobre sí mateix, meravellat. Era un edifici enorme, tot cobert de finestres que permetien l'entrada de la llum. Va mirar el terra, estaven just a sobre d'un escut on posava Agència Central d'Intel-ligència. Va quedar palplantat, ja no tenia tanta por, estava on sempre havia volgut estar, però en circumstàncies un pèl difererents. - Què hi faig jo aquí? Ho sabeu vosaltres? - En tenim una idea, però no sóm els adequats per parlar. Els agents van saludar els guardes de seguretat de l'entrada i es van dirigir directament als ascensors. N'hi havia com a mínim 10. Un d'ells va prémer el botó de la quinzena planta, tenien clar on anaven. Al fons d'un dels passadissos hi havia una porta amb la placa indicativa: "Howard McDowells, director d'energia". Van picar a la porta i van esperar. Finalment una veu a l'altra banda de la porta els va fer entrar. - Benvingut senyor Bosch. Sóc l'agent McDowells, direct...

La Madison és... la meva cosina. Així que no et preocupis per ella, que potser entre anglesos és legal, però jo no sóc gens anglès en aquest sentit, i ella tampoc. Va dir rialler. La Laura estava en estat de xoc. - Cosins? - És una llarga història. - Tenim temps. L'Àlex va començar a explicar, envoltant-se de records: Fa aproximadament quatre anys vaig venir a Londres a fer un Erasmus. Al començament em va costar bastant adaptar-me, en aquella època era molt més introvertit i no feia amics amb facilitat. A més a més, no parlava ni entenia massa l'anglès, només el que havia après a l'escola. Amb prou feines seguia les classes com per intentar parlar amb algú i que es rigués de mi. És una infantilada, ho sé, però em feia molta vergonya. Però un dia una noia molt atractiva i amable se'm va acostar després de classe. E...

L'Àlex es va posar una mica gelós, però no va dir res. Confiava en la Laura, o això intentava. Però ja no podria esperar més, ho havien de parlar, quan fos un bon moment. Al dia següent van agafar el metro i després el bus per anar a Greenwich, el parc per on passa el meridià, als afores de Londres. Primerament van intentar accedir-hi per una entrada per a cotxes però els van dir que el pas era restringit. Va ser només un ensurt, hi havia una porteta per als vianants en un racó. Van començar a pujar pel turó, per anar a l'observatori del capdamunt, malgrat que feia bastanta pujada, era agradable, tot era verd, prat, amb algun arbre pel mig. Finalment van arribar a dalt. De bon començament només van fer les típiques fotos amb una cama a cada banda del meridià, etc. però quan es van girar... van quedar impressionats. Les vistes de tot Londres quedaven als seus peus. Es veia tot, the...