De tot i de res

La carta li va tocar la fibra sensible, mentre la llegia, la cara se li va anar omplint de llàgrimes, fins que va arrencar en un plor profund però silenciós i va haver de deixar-se caure al sofà. Quan va acabar de llegir-la, es va fer una bola, amb les cames envoltades pels braços, fins que es va calmar. Sabia que tenia molta sort quan el va conèixer i van començar a sortir, però la carta li va fer veure fins a quin punt l'estimava, tant ell a ella com ella a ell. En el fons ella ja no podia aguantar més temps enfadada, tot i tenir motius per estar-ho, el necessitava al seu costat. Va agafar la jaqueta i, tal i com estava, amb la cara plena de llàgrimes i vestida més aviat d'estar per casa, va anar a casa seva, disposada a perdonar-lo amb la condició que no l'hi tornés a fer mai més. No ho podria suportar una altra vegada. Va picar a l'intèrfon, impacient, fins que va poder obrir la porta. Va pujar per les escales, no es veia amb cor d'esperar l'ascensor. Ell...

Estimada Laura, Sé que estàs enfadada, i ho entenc perfectament. La meva conducta no ha estat la pròpia d'un cavaller com el que tu et mereixes, i cap excusa pot justificar el patiment que t'he causat. Tot i això, m'agradaria poder explicar-te el motiu de la meva desaparició i, ja que no em permets parlar amb tu en persona ni em contestes al telèfon, ho intento per carta. Com ja saps, sóc voluntari d'una ONG i, per norma general, no ens fan traslladar sense previ avís, però resulta que van detectar un virus molt perillós en grups de nens d'entre 0 i 12 anys al Sudan que perjudica greument la seva salud i em van demanar que anés a posar vacunes. M'hauria d'haver posat en contacte amb tu d'alguna manera, però em van avisar el mateix dia en què marxava el vol, era molt d'hora i em feia por despertar als teus pares. Un cop arribats allà, ens van portar directament a una petita regió aïllada on no vaig trobar t...

Anaven passant els dies, les setmanes, algun mes, i la seva relació no feia més que millorar. Quedaven per dinar a Palau Reial, a vegades sols, a vegades amb els amics, però sempre acabaven menjant entre rialles i pessigolles. Fins que un dia l'Àlex no va aparèixer al bus. La Laura va pujar al bus, contenta que per fi el pogués veure, després d'un cap de setmana en què no havien pogut quedar perquè ella havia de fer un treball. Es va dirigir cap al seu lloc de sempre, però no hi era. El va buscar, no fos cas que aquell lloc estés ocupat abans i s'hagués posat en algun altre, però no. Es va començar a preocupar, si hagués estat conscient que no podia agafar el bus o s'hagués retrassat una mica per qualsevol motiu l'hauria avisat, i no era el cas. El va trucar, però tampoc agafava el telèfon, estava apagat o fora de cobertura. L'Àlex mai tenia el mòbil apagat, sempre que el necessitava, el trucava i ell l'agafava fos on fos. Quan va arribar a casa va moure c...

Not a long time ago, I decided I wanted to write. I did not even dare to call myself writer, since I didn't believe I had done enough to deserve such a recognition but then I read a post that said anyone who writes can be a writer, and I started thinking so. Being a writer is not a recognition but a decision. Anyone can write if they work on it, and that's what I did. Ever since I was a kid I love inventing stories and writing them down or telling them so I can share them with other people and make them enjoy. But this time I wanted to make it big. I decided to write a novel even though I didn't believe I were ready, it was kind of a challenge. I started with a great idea (or at least that's what I thought it was), a pen and an empty sheet of paper. I started writing words, sentences, paragraphs, it was some sort of magic going out of me trough my hands to the paper, I couldn't stop writing..., until I got stuck. I knew how to continue with the story, I had new...

Estando sentada en el bus que la llevaba a casa, el 7, desde la universidad, pensaba sobre el día de San Jordi. Para muchos y, sobre todo para muchas, el día más esperado del año; para el resto, un día cualquiera, o el recordatorio de que no tienen pareja, una tontería como cualquier otra que sirve de excusa a los más pesimistas. Para ella, un día lleno de optimismo, un día en que recuperaba la ilusión de saber que las personas seguían teniendo un poco de generosidad en el fondo del corazón. Entonces se dio cuenta de que el chico del bus no estaba. Su amigo de viaje. Un castaño muy apuesto, de ojos marrones y con barba bien afeitada y cara de simpático con quien siempre coincidía al volver a casa. Ya se saludaban. Despistada pensando en eso, bajó en la parada de Balmes-Consejo de Ciento, que estaba justo delante de su casa, casi no oyó el “¡hola!” que le dedicaban desde una parad a de rosas al lado del paso cebra. Su asombro fue enorme. ¡El chico del bus! No supo cómo reaccionar. Se...

Al cap d'una estona es van decidir a seure fora i van estar xerrant. De Barcelona de nit, de la Lluna, de les estrelles, una mica de tot. Passades les tres, van decidir aixecar-se i anara a fer una passejada per la platja. Com quedava bastant lluny l'Àlex va proposar d'anar-hi en cotxe. Una cop allà, es van treure les sabates i es van posar a caminar per la vora, amb l'aigua als peus. Es veia el reflex de la llum de la Lluna al mar i, alguna llumeta de vaixell navegant en la llunyania. Tot plegat era molt romàntic. Al començament van mantenir les distàncies, caminaven de costat, mirant-se, jugant amb la sorra als peus. Però no van aguantar gaire fins a caure en la temptació de mullar-se l'un a l'altre. Primer va ser l'Àlex que, en veure la Laura mirant cap a la ciutat, va fer un cop a l'aigua per intentar que li arribessin unes gotes. La Laura en notar-ho va cridar de l'ensurt i s'hi va voler tornar. Es va posar a córrer darrere seu per dins l...

Al dia següent cap dels dos va poder evitar despertar-se amb un somriure als llavis. Recordaven els millors moments de la nit anterior, i se'ls notava. Contagiaven felicitat. En arribar la tarda, esperaven l'hora de marxar, estaven impacients per veure's, per agafar el bus que havien odiat fins el dia en què es van veure per primera vegada. Finalment va arribar el moment i, cadascun a la seva parada va esperar pacientment que arribés l'autobus. Ell pujava primer, la seva parada estava abans en el recorregut, i va seure en un dels pocs llocs lliures que quedaven. En arribar al davant de la facultat de física va mirar per la finestra, impacient. Allà estava ella, buscant-lo amb la mirada cap a l'interior de l'autobus. Va pujar, va saludar el conductor, com de costum, va picar, i es va dirigir cap al seu lloc, tranquil-lament, agafant-se a les barres, per no caure amb el vaivé del vehicle, amb la mirada perduda en la seva. Els dos es van mirar llargament, fins q...