Si fes cas de la pel·lícula Inside Out (Intensamente, en castellà), pensaria que la tristesa és un sentiment tan necessari com la resta. Fa que l'equilibri es mantingui, juntament amb l'ira, la por, el fàstig i el sentiment que més valorem tots, la felicitat.
Per desgràcia, hi ha moments en que no pots fer cas d'una pel·lícula pel simple fet que et digui que quelcom que és positiu per a tu, especialment quan és la tristesa la que té les regnes de la teva vida a les seves mans. Estàs deprimit, impotent i, tot allò que en un altre moment t'hauria semblat insignificant, o t'hauria fet riure, et pot fer estar encara més trist, o esclatar en un atac de plors irrefrenable. Perquè, per molt que diguin, és molt difícil controlar els sentiments, i pot ser ni tan sols és bo.
No m'agrada estar trista, per molt que això aporti equilibri a la meva ment, i m'ajudi a superar els moments difícils. No m'agrada plorar, ni ser impotent. Voldria sortir victoriosa de totes les situacions difícils sense haver de passar per aquesta fase, controlar els sentiments com un capità controla els seus soldats. Però els sentiments no m'obeeixen, i això em fa venir ganes de plorar encara més.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada