De tot i de res

Probablement la gent normal no s'hagi parat mai a pensar quins tipus de felicitat existeixen, de fet, segurament consideren que només n'hi ha una. No és el meu cas. Està clar que hi ha la felicitat que experimentem quan succeeix un fet extraordinari que ens emociona i ens emplena. Potser a la llarga aquests també ens ajuden però, en moltes ocasions únicament aporten felicitat momentània. No és a aquesta a la qual em refereixo. També hi ha la felicitat general, la que experimenten certes persones optimistes pel fet d'estar vius. Aquesta es podria confondre amb la mundana, malgrat això, jo diria que són diferents. Crec que una és, en part, la causa de l'altra. La felicitat mundana és la dels petits detalls del dia a dia. Però no petits detalls qualssevol, sinó dels que ens treuen un somriure sincer. Dels que ens fan ser qui som. És la felicitat que sentim quan veiem algú conegut i no ens ho esperem, la dels somriures de veritat. És la felicitat que ens omple quan e...

Què és? Mai m'ho he plantejat, la veritat. Suposo que, en el fons, no és més que por. Por a no agradar, a fer riure de manera involuntària. A fallar. Sempre que ens fa vergonya fer alguna cosa és perquè no volem fer el ridícul. A ningú li agrada que es fiquin amb ell, o es riguin del que fa. Però potser això va més enllà. Fins al punt que no són els altres que ens limiten sinó nosaltres mateixos. Perquè no volem fer el que sigui que creiem que causarà el ridícul. Ens fa cosa no saber-ho fer, decepcionar algú o a nosaltres mateixos. Però no naixem ensenyats, i per algun lloc s'ha de començar. En tot. Per tant, cada vegada que ens atrevim a fer alguna cosa, per molt malament que se'ns doni, estem fent un pas endavant. Mostrem valentia i ganes d'aprendre, mostrem al món que ens atrevim a demostrar que no sabem per poder millorar. Potser hi haurà algú que es rigui del que fem, de com ho fem. Sí, i què? Treure un somriure a algú mai serà un crim, sinó més aviat una virt...

Estic desanimada. No ho sé, no sé per què. Suposo que perquè porto massa temps d'exàmens i encara no em puc permetre descansar. Però és un sentiment desagradable. Vull estar animada, vull tenir ganes de saltar, de cridar, de riure, d'estudiar. Però el cos em demana que em tanqui, que no parli, que dormi, que pari. Necessito que el món s'aturi perquè se'm passin les ganes de plorar sense motiu, per plorar com mai fins a cansar-me'n i tornar amb les energies renovades per seguir endavant com si res no hagués passat. Necessito poder no fer res, necessito que algú m'animi, perquè la intenció hi és, però sola no puc. Ja no tinc energia ni per somriure quan algú em saluda. No puc amb la meva ànima, no puc. En general. Estic cansada, de tot i de res. No estic enfadada amb ningú, encara que ho sembli, bé, potser amb mi mateixa. Vull poder..., però encara no puc.

"Et vigilen" Va agafar la nota i va tancar la taquilla sense mirar, mentre la llegia. No estava signada. L'Albert sempre havia volgut ser espia i, com gairebé tothom, sabia perfectament que el vigilaven; és al que es dediquen certes agències en les quals li hauria agradat treballar, però era un secret que no podia revelar. Ser espia és un somni de nens, no l'aspiració pròpia d'un home adult i madur com ell.  A més, probablement la nota era una broma d'algun dels seus amics del gimnàs, o d'un desconegut amb ganes de fer-se el graciós. Tot i això, en sortir del vestuari amb la motxilla penjant de l'espatlla, es va mantenir més alerta del que era habitual en ell, fitant tothom amb qui es creuava per comprovar si algú tenia intencions ocultes. En arribar a casa ja s'havia oblidat de la nota completament. Va posar la roba d'esport a la rentadora, va penjat la tovallola i es va dirigir cap a la cuina, disposat a fer-se una truita francesa c...

- És clar. - T'he de presentar algú. La cara d'espant de l'Albert en veure qui s'acostava pel passadís de l'agència era impossible de dissimular. - Albert, et presento en Quim Farnés, cap de selecció de personal de l'agència. - L'Albert no podia articular les paraules. - Ell... - Sí, Albert, em sap greu. - Va dir en Quim. - Tots els membres i treballadors de la CIA han de passar per una prova per comprovar que no treballen per algú de fora. Alhora fem una prova d'aptitud, per veure com reaccioneu sota pressió, i si reteniu la informació. I jo sóc qui s'encarrega de fer-la. L'has aprovada amb nota, però entendré que no et refiïs massa de mi els primers dies. - L'Albert va seguir en silenci, s'havia quedat de pedra, no reaccionava. - Tranquil, no et tornaré a segrestar.