Un simple observador

Hola, sóc en Jaume, el conductor de l'H6 a qui, amb una mica de sort, saludes cada matí en agafar l'autobús. La gent pensa que no hi som, que no hi veiem, que no sentim, que no ens en adonem. Però la veritat és que moltes vegades sabem les coses abans que passin. Coses de l'experiència.

Potser són coses trivials, malgrat tot, per a mi és una gran il-lusió saber que el nét de la senyora Grau, la del carretó vermell i ulleres verdes, va néixer fa una setmana sa i estalvi; i que al final la Berta ha aprovat totes les assignatures de la uni, excepte mecànica, que és la complicada d'aquest quatrimestre. Tot i això, no és mèrit meu saber tots aquests detalls de la vida de complets desconeguts, només és que són la meva radio de fons, amb l'interès afegit que, encara que ells no ho sapiguin, m'importen, perquè, em vegin o no, jo els veig cada dia. Formen part del meu dia a dia.

Però tornem a tema, el més important són les coses que no se senten, que gairebé no es veuen, sinó que es perceben, s'intueixen. Cada dia la Carla i l'Andreu, van a la universitat junts. Se suposa que són només amics, però jo sé que l'Andreu està secretent enamorat de la Carla. Fa temps que no sap com dir-li, però se li nota als ulls cada vegada que ella el toca. El més graciós és que ella ni tan sols se n'ha adonat, o ho dissimula molt bé. No sé si a ella li agrada tant l'Andreu com ella a ell, però només és qüestió de temps, estan fets l'un per l'altre.

I aquí és on intervé la màgia de sant Jordi. Aquell dijous l'Andreu no va anar a la uni, però també va agafar l'H6, en una parada anterior a la de sempre. Se li notaven els nervis, estava com un flam, el pobre. "Molta sort, noi", li vaig dir. Ell es va sorprendre i em va somriure, portant-se el dit a la boca perquè no digués res a la Carla. Jo vaig assentir, tornant-li el somriure.

La Carla va pujar a la seva parada típica, semblava trista, anava sola. L'Andreu no havia aparegut a la uni el dia de Sant Jordi i no li havia dit res. Estava preocupada. Va anar tirant cap al seu lloc, on l'esperava el seu amic. Va ser una reacció momentània. El va veure i el somriure va tornar a la seva cara. Ell en veure-la va treure la rosa amb un somriure. "Vols sortir amb mi?". Sort que estava parat en un semàfor en vermell, sinó m'hauria quedat amb les ganes. El retrovisor em va permetre veure com s'il-luminava primer la cara de la Carla i, immediatament després que ella assentís, la de l'Andreu.

"Porten junts des de llavors i jo els veig bé però, qui sóc jo per dir-ho?" Penso cada matí quan els saludo. Sóc un simple observador.