Salta al contingut principal

Un simple observador

Hola, sóc en Jaume, el conductor de l'H6 a qui, amb una mica de sort, saludes cada matí en agafar l'autobús. La gent pensa que no hi som, que no hi veiem, que no sentim, que no ens en adonem. Però la veritat és que moltes vegades sabem les coses abans que passin. Coses de l'experiència.

Potser són coses trivials, malgrat tot, per a mi és una gran il-lusió saber que el nét de la senyora Grau, la del carretó vermell i ulleres verdes, va néixer fa una setmana sa i estalvi; i que al final la Berta ha aprovat totes les assignatures de la uni, excepte mecànica, que és la complicada d'aquest quatrimestre. Tot i això, no és mèrit meu saber tots aquests detalls de la vida de complets desconeguts, només és que són la meva radio de fons, amb l'interès afegit que, encara que ells no ho sapiguin, m'importen, perquè, em vegin o no, jo els veig cada dia. Formen part del meu dia a dia.

Però tornem a tema, el més important són les coses que no se senten, que gairebé no es veuen, sinó que es perceben, s'intueixen. Cada dia la Carla i l'Andreu, van a la universitat junts. Se suposa que són només amics, però jo sé que l'Andreu està secretent enamorat de la Carla. Fa temps que no sap com dir-li, però se li nota als ulls cada vegada que ella el toca. El més graciós és que ella ni tan sols se n'ha adonat, o ho dissimula molt bé. No sé si a ella li agrada tant l'Andreu com ella a ell, però només és qüestió de temps, estan fets l'un per l'altre.

I aquí és on intervé la màgia de sant Jordi. Aquell dijous l'Andreu no va anar a la uni, però també va agafar l'H6, en una parada anterior a la de sempre. Se li notaven els nervis, estava com un flam, el pobre. "Molta sort, noi", li vaig dir. Ell es va sorprendre i em va somriure, portant-se el dit a la boca perquè no digués res a la Carla. Jo vaig assentir, tornant-li el somriure.

La Carla va pujar a la seva parada típica, semblava trista, anava sola. L'Andreu no havia aparegut a la uni el dia de Sant Jordi i no li havia dit res. Estava preocupada. Va anar tirant cap al seu lloc, on l'esperava el seu amic. Va ser una reacció momentània. El va veure i el somriure va tornar a la seva cara. Ell en veure-la va treure la rosa amb un somriure. "Vols sortir amb mi?". Sort que estava parat en un semàfor en vermell, sinó m'hauria quedat amb les ganes. El retrovisor em va permetre veure com s'il-luminava primer la cara de la Carla i, immediatament després que ella assentís, la de l'Andreu.

"Porten junts des de llavors i jo els veig bé però, qui sóc jo per dir-ho?" Penso cada matí quan els saludo. Sóc un simple observador.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...