Salta al contingut principal

Escac i mat (21)

Van esperar cinc minuts, ell a la cadira, els dos forçuts darrera seu, fent guàrdia perquè no es mogués massa. Llavors va arribar en Quim, avui amb més cara de pomes agres.
- Hola Albert. - L'Albert no va dir res -. Avui tampoc tens ganes de parlar? - Ho va dir en un to desafiant, acompanyat d'una mirada carregada de ràbia.
Malgrat la por, l'Albert va continuar sense dir res. Estava segur que el matarien parlés o no, així que s'havia promès a ell mateix que, només per honor, mantindria la boca tancada sense desvetllar cap informació que perjudiqués l'agència. No hi perdia res, i guanyava molt. Es mentalitzava per les tortures que poguessin venir. Intentava mantenir la calma però no podia. Estava tremolós, començava a suar i tenia la respiració accelerada. 
- Estàs preparat? - Va preguntar en Quim. - Em prendré el teu silenci com un sí. - Va  fer una pausa i després va continuar. - Ho reprendré per on ho vam deixar ahir. Què investigues? Quins avenços has fet?
- Ja li vaig dir que és informació confidencial. No parlaré. 
- Potser necessites un al-licient. - En Quim va afirmar, donant l'ordre als dos guàrdies perque treiessin les pistoles. 
Definitivament no el mataria tan d'hora, pero era una possible manera de fer que parlés més ràpid. Els dos homes van apuntar amb les seves pistoles als temples de l'Albert. Ell va començar a dubtar, potser parlar era una bona idea, gairebé no havia tingut temps d'investigar res més del que sabia abans. Però igualment, segur que no ho volien per res bo. I alguna descoberta important sí que havia fet. 
- Segueixes sense voler parlar? Deslligueu-lo i agenolleu-lo al costat de la banyera. Ja podeu començar.


L'interrogatori va seguir, però bastant més dur del que havia estat fins aquell moment. Cada vegada que el Quim s'enrabiava li enfonsaven el cap a la banyera gelada. Però va aguantar sense dir res. Això és tot el que recordava. S'havia quedat inconscient al cap d'una estona i no era sabia res del que havia passat després.

Es va despertar en una llitera d'hospital. Va anar obrint els ulls però l'enlluernava la tènue il-luminació de la cambra. Li va costar però, a poc a poc, va anar distingint les siluetes que es formaven al fons de la imatge. Hi havia una persona asseguda en una butaca, encongida, com si estés mig adormida, o plorant. Li va costar una bona estona enfocar la imatge prou bé com per reconèixer-la, era la Diana. L'Albert va somriure, reconfortat de veure algú conegut i, sobre tot, el fet que no l'estessin torturant. Estava viu, amb això en tenia prou.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...