Van esperar cinc minuts, ell a la cadira, els dos forçuts darrera seu, fent guàrdia perquè no es mogués massa. Llavors va arribar en Quim, avui amb més cara de pomes agres.
- Hola Albert. - L'Albert no va dir res -. Avui tampoc tens ganes de parlar? - Ho va dir en un to desafiant, acompanyat d'una mirada carregada de ràbia.
Malgrat la por, l'Albert va continuar sense dir res. Estava segur que el matarien parlés o no, així que s'havia promès a ell mateix que, només per honor, mantindria la boca tancada sense desvetllar cap informació que perjudiqués l'agència. No hi perdia res, i guanyava molt. Es mentalitzava per les tortures que poguessin venir. Intentava mantenir la calma però no podia. Estava tremolós, començava a suar i tenia la respiració accelerada.
- Estàs preparat? - Va preguntar en Quim. - Em prendré el teu silenci com un sí. - Va fer una pausa i després va continuar. - Ho reprendré per on ho vam deixar ahir. Què investigues? Quins avenços has fet?
- Ja li vaig dir que és informació confidencial. No parlaré.
- Potser necessites un al-licient. - En Quim va afirmar, donant l'ordre als dos guàrdies perque treiessin les pistoles.
Definitivament no el mataria tan d'hora, pero era una possible manera de fer que parlés més ràpid. Els dos homes van apuntar amb les seves pistoles als temples de l'Albert. Ell va començar a dubtar, potser parlar era una bona idea, gairebé no havia tingut temps d'investigar res més del que sabia abans. Però igualment, segur que no ho volien per res bo. I alguna descoberta important sí que havia fet.
- Segueixes sense voler parlar? Deslligueu-lo i agenolleu-lo al costat de la banyera. Ja podeu començar.
L'interrogatori va seguir, però bastant més dur del que havia estat fins aquell moment. Cada vegada que el Quim s'enrabiava li enfonsaven el cap a la banyera gelada. Però va aguantar sense dir res. Això és tot el que recordava. S'havia quedat inconscient al cap d'una estona i no era sabia res del que havia passat després.
Es va despertar en una llitera d'hospital. Va anar obrint els ulls però l'enlluernava la tènue il-luminació de la cambra. Li va costar però, a poc a poc, va anar distingint les siluetes que es formaven al fons de la imatge. Hi havia una persona asseguda en una butaca, encongida, com si estés mig adormida, o plorant. Li va costar una bona estona enfocar la imatge prou bé com per reconèixer-la, era la Diana. L'Albert va somriure, reconfortat de veure algú conegut i, sobre tot, el fet que no l'estessin torturant. Estava viu, amb això en tenia prou.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada