Tanmateix no va tenir temps a pensar-ho que ja tenia el conductor gairebé ofegant-lo de fort que el tenia agafat. El va arrossegar cap una casa en mig de la foscor del bosc. Gairebé el portava alçat quan va arribar a la porta del garage, que va obrir amb un comandament petit que portava a la mà. Quan la porta va estar a dalt de tot, el va deixar anar, li va fer una empenta per forçar-lo a entrar, va encendre el llum, va sortir i va tornar a abaixar la porta.
- Intenta dormir, demà serà un dia llarg - va dir abans de marxar amb veu enfadada, no li havia sentat bé la jugada fallida de l'Albert.
"Almenys no em mataran" va pensar. "Però pot ser pitjor... Què volen de mi?" Al dia següent ho va descobrir.
- Segui, si us plau - Va indicar-li un home desconegut, però de cara amable, que seia en una cadira igual al seu davant. Era una cadira normal i corrent, amb els braços de fusta, en el que semblava una antiga biblioteca de casa bona -. Em dic Joaquim, pots dir-me Quim.
L'Albert va romandre en silenci, no s'atrevia a dir res. I menys ara. A les pel-lícules, quan els dolents no es tapen la cara, és perquè després mataran a qui ho sap, en aquest cas, ell. Però en Quim va tornar a parlar, suposadament, per tranquil-litzar-lo.
- Tranquil Albert, només vull fer-te unes preguntes. Primer, per què has deixat la feina?
- Bàsicament perquè necessitava canviar d'aires i a la nova m'oferien millors condicions.
- Quina nova feina?
- La d'ara.
- Per qui treballes?
- Treballo per la CIA.
- I que hi fa un peó com tu a la CIA?
- Peó?
- No ets home d'acció, tu. No crec que t'hagis convertit en agent especial de sobte.
- No, sóc investigador, com sempre.
- I què investigues exactament?
- Em sap greu, però és informació confidencial.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada