De tot i de res

Un dilluns com qualsevol altre, jo estava al mercat buscant alguna cosa per pispar. Tenia gana i feia dies que no tenia què menjar. Acabava de clavar la primera mossegada a una poma vermella i suculenta i li havia robat una bossa de monedes a una dama excessivament empolainada. Portava perruca i un d'aquests vestits que fan que només pugui passar una persona per tota l'avinguda. Feina fàcil. I de sobte ve un home i m'intenta robar la bossa. Aquell home no sabia amb qui es ficava. Era un pirata, i no un pirata qualsevol. Era el Capità Barbosa. Jo sempre havia volgut ser-ho i, de fet, sempre he cregut que se'm donaria bé. Sóc bon lladre i ambiciós, desitjós de diners i capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-ne. I si algú està disposat a pagar prou, puc ser molt obedient, gran qualitat per un mariner. Doncs això, estava jo, amb la meva poma, i em va robar la bossa de diners. Enrabiat com mai, em vaig posar a perseguir-lo sigilosament​, fins que el vaig poder arr...

Cavalgàvem les onades a la velocitat del vent, esquivàvem bucs anglesos i atacàvem  comerciants. És la vida del pirata... Temeraris, astuts, perillosos, temuts. Però també tenim punts febles. La beguda, el joc o un extra de seguretat ens ho poden fer perdre tot en una sola nit. I això és el que em va passar. Per sort, encara no era prou conegut com per acabar a la foguera. Em trobava a l'Illa Tortuga, amagatall de pirates i font d'embolics. Estava jugant a cartes amb altres pirates i m'havien deixat pelat. No em quedava ni una sola moneda, però jo volia seguir jugant i intentant recuperar els meus diners. M'hi vaig jugar la llibertat. Tot el que tenien per la meva llibertat. Si guanyava, ho recuperava tot. Si perdia, podrien fer de mi el que volguessin. I vaig perdre. Una part de mi, molt al fons de la meva ànima, tenia l'esperança que simplement em fessin treballar d'esclau. Hi ha moltes feines a fer en un vaixell que ningú vol fer, i les faria sense cob...

Hi ha paisatges que són bonics els miris com els miris. La majoria, de fet. Una ciutat, el mar, la muntanya, el cel... Quan fa sol i hi ha bona visibilitat, els colors brillen i les formes destaquen. Tot té una esplendor pròpia que atrau de manera inexplicable. Quelcom que fa que no vulguem deixar de mirar-ho i intentem impregnar la nostra retina amb la imatge per tal de recordar-la sempre. Quan hi ha boira, els paisatges es monotonitzen. Els colors es suavitzen i enfosqueixen, les línies i formes es tornen difoses i sembla que, de sobte, el món hagi tornat a l'època del blanc i negre. Tot això, donant un aire fantasmagòric, especialment a les muntanyes i edificis a grans altures, que solen estar envoltats de núvols però sobresurten de la imatge amb majestuositat. Qualsevol edifici mitjanament antic, en una postal així, sembla un castell encantat. Encara així, hi ha meravelles de la vida que, unides, poden formar-ne una de n...