De tot i de res

No hi ha res com oblidar-se momentàniament de tot. De qui som, d'on venim, de tot el que ens envolta. Especialment, dels problemes. Una de les maneres d'aconseguir-ho, almenys per mi, es estar perduda per la muntanya. Estirada en un prat, sobre un fi, verd i tou mantell d'herba que es mou al ritme del so del vent. Una remor suau i lenta que fa l'aire en travessar les fulles dels arbres i passejar-se per la immensitat de les muntanyes i valls del Pirineu. Un vent que causa el vaivé dels arbres i el moviment dels núvols, en el seu viatge fluid però sense pausa, impassibles, inimmutables. M'encanta passejar la vista per l'horitzó. Veure les muntanyes en la llunyania, arbres verds, camps grocs, cims blancs, de vegades. Fonts naturals, buscar bolets, animals a la natura; deixar-se vagar per un lloc conegut i arribar a racons desconeguts. No necessito massa per tenir l'esperit lliure, i alliberar l'esperit és el que em fa més feliç.

És maco veure que les coses mes boniques de la vida són, sovint, les més senzilles. Una abraçada, una posta de sol, un paisatge. No es difícil deixar-se complaure pel món si se'n té la intenció. Només cal mirar al voltant d'un mateix i estar prepara't per deixar-se sorprendre. Cada dia, anant a treballar, faig el mateix camí en cotxe. No té res de l'altre món; uns quants pobles, un tros ràpid, un tros de curves... Però des del dia que m'hi vaig fixar em va sorprendre, el paisatge. Hi ha una curva específica on, amb les tènues llums de l'albada, es veu tot el paisatge sota una mena de boira prima que li dóna un aire fantasmal. És una imatge que impressiona d'una curiosa manera. És la típica imatge, aparentment hivernal, d'uns arbres alts, prims i solitaris, que s'alcen sobre les muntanyes en la llunyania. Una estampa que, per la llum, es veu pràcticament tota en blanc i negre. Amb l...

Se suposa que passem a ser persones adultes quan fem els 18 anys però, siguem sincers, als 18 la majoria no sabem el que és ser un adult. Molts encara estem estudiant, vivim amb els pares i, cada vegada que comprem alguna cosa, els diners no surten de la nostra butxaca, sinó de la seva. Això fa que, esdevenir un adult, comporti molt més que complir els 18 anys. Ser un adult és ser capaç de fer coses per un mateix; tenir una feina, pagar les despeses, ser responsable, viure sol... entre moltes altres que, com algunes d'aquestes, no es fan de sobte. Ja que, n'hi ha algunes que, es deixen per més tard o potser no es fan en absolut. Es podria dir que es pot ser un adult "a trossos", és a dir, algú que treballa, o viu sol, o té responsabilitats. Tanmateix, ser adult no és sempre com es pinta a les pel-lícules, o com ens ho imaginem de petits o joves. Avui, conversant amb la meva cosina de 15 anys, comentàvem entre riures...

La vida està plena de sorpreses. La vida dóna moltes voltes. Però un dels avantatges de tot això és que no ho veus a venir i t'agafa desprevingut, fent que sigui encara millor. És sorprenent veure com les coses poden arribar a canviar de la nit al dia. Sentiments, situacions, estats d'ànim... En general són coses difícils de modificar, tanmateix, un petit detonant pot donar-li la volta a la situació. I els detonants apareixen quan menys t'ho esperes. No sempre és en el sentit positiu, però moltes vegades ho és. I és en aquests moments que hem de valorar l'oportunitat que se'ns ha posat al davant i saber aprofitar-la. No cada dia es pot decidir fer un pas endavant cap a millor, perquè moltes vegades es té la voluntat però no la força. I les sorpreses donen l'empenta necessària perquè això sigui més fàcil. Diuen que si no ho intentes, segur que no ho aconseguiràs mai,...