De tot i de res

Hola, sóc en Jaume, el conductor de l'H6 a qui, amb una mica de sort, saludes cada matí en agafar l'autobús. La gent pensa que no hi som, que no hi veiem, que no sentim, que no ens en adonem. Però la veritat és que moltes vegades sabem les coses abans que passin. Coses de l'experiència. Potser són coses trivials, malgrat tot, per a mi és una gran il-lusió saber que el nét de la senyora Grau, la del carretó vermell i ulleres verdes, va néixer fa una setmana sa i estalvi; i que al final la Berta ha aprovat totes les assignatures de la uni, excepte mecànica, que és la complicada d'aquest quatrimestre. Tot i això, no és mèrit meu saber tots aquests detalls de la vida de complets desconeguts, només és que són la meva radio de fons, amb l'interès afegit que, encara que ells no ho sapiguin, m'importen, perquè, em vegin o no, jo els veig cada dia. Formen part del meu dia a dia. Per...

Van esperar cinc minuts, ell a la cadira, els dos forçuts darrera seu, fent guàrdia perquè no es mogués massa. Llavors va arribar en Quim, avui amb més cara de pomes agres. - Hola Albert. - L'Albert no va dir res -. Avui tampoc tens ganes de parlar? - Ho va dir en un to desafiant, acompanyat d'una mirada carregada de ràbia. Malgrat la por, l'Albert va continuar sense dir res. Estava segur que el matarien parlés o no, així que s'havia promès a ell mateix que, només per honor, mantindria la boca tancada sense desvetllar cap informació que perjudiqués l'agència. No hi perdia res, i guanyava molt. Es mentalitzava per les tortures que poguessin venir. Intentava mantenir la calma però no podia. Estava tremolós, començava a suar i tenia la respiració accelerada.  - Estàs preparat? - Va preguntar en Quim. - Em prendré el teu silenci com un sí. - Va  fer una pausa i després va continuar. - Ho reprendré per on ho vam deixar ahir. Què investigues? Quins avenços has fe...

Era el segon dia que l'Albert estava retingut i, tot i que el primer dia no havien fet més que amenaçar-lo, temia que els mètodes per fer-lo parlar es tornessin més agressius si seguia sense contestar, i així va ser. Aquell dia no el van portar a la biblioteca que, tot i la situació, era mínimament acollidora, sinó que el van dirigir directament a les masmorres. Eren un lloc fred i humit. Tota la planta estava dividida en petites cel-les quadrades, amb les parets de pedra i el terra de sorra, on només hi havia un somier mig desmuntat amb un matalàs fi com el paper de fumar, i no precissament net. Coixí? Era quelcom que no tothom es podia permetre en l'època de la qual s'imaginava que serien aquells habitacles i llits, i menys per als que estan a les masmorres. El que interessa es que hi estiguin qualsevol cosa menys còmodes. I era més o menys el que volien fer amb ell, encara que havien tingut la decència de deixar-lo dormir en un lloc una miqueta més confortable. ...