Estem en època d'exàmens i, amb ells, arriba l'estudi. Hi ha a qui més i hi ha a qui menys li afecta però, en general el cansament i el desànim abunden entre els estudiants. D'una banda, és important no oblidar mai per què s'estudia, com a mínim tenir un objectiu ajuda a no perdre's pel camí i, d'altra banda, també va bé distreure's de tant en quant.
Una tècnica molt utilitzada és veure sèries i pel-lícules; entre les quals, molt vistes, les de superherois i les romàntiques, molt diferents entre elles però és que, a gustos, colors i, de pel-lícules, n'hi ha per a tots els gustos.
Com la majoria de joves, aquests dies la meva rutina no se surt massa dels apunts, la cuina, el coixí i la tele, i m'he adonat, tot i que ja és de coneixement general, que a les pel-lícules tot està una mica (massa) idealitzat.
Si la realitat fos com a les pel-lícules jo probablement seria una noia, ja enginyera, possible model, rica, amb superpoders i famosa arreu del món pels meus serveis humanitaris i, si unim tot això amb les pel-lícules romàntiques també tindria un príncep blau, simpàtic, carinyós, carismàtic, guapíssim i molt intel-ligent que m'hauria acceptat encara que no tingués cap de les qualitats anteriorment descrites (és a dir, si fos jo realment) perquè, a la tele, la noia sempre s'emporta el noi perfecte quan al començament de la història és una noia normaleta.
I, siguem realistes, a la vida, no hi ha prínceps blaus sobre cavalls blancs, ni persones amb superpoders que lluiten pel bé mundial sense sacrificar el seu benefici personal (o sí), sinó que cadascú de nosaltres és una barreja de tots dos. Perquè, com ningú és perfecte, la perfecció resideix en la imperfecció i, sobretot, en saber apreciar-la, convertint, les persones que ho aconsegueixen, en els vertaders prínceps blaus. I, alhora, cadascú busca ser el seu ideal, intentant ajudar els altres com pot, dins les seves capacitats; aquests, són els superherois que, granet a granet de sorra, gota a gota, estel a estel, formen deserts, oceans, universos que, en realitat, són millors que les pel-lícules o les novel-les, perquè són reals, i no els hem escrit, sinó que els hem creat, i els hem viscut. Per tots i entre tots.
En conclusió, prínceps blaus, superherois i exàmens, són una mala combinació. Bona sort!
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada