Passa al contingut principal

Escac i mat

"Et vigilen"
Va agafar la nota i va tancar la taquilla sense mirar, mentre la llegia. No estava signada. L'Albert sempre havia volgut ser espia i, com gairebé tothom, sabia perfectament que el vigilaven; és al que es dediquen certes agències en les quals li hauria agradat treballar, però era un secret que no podia revelar. Ser espia és un somni de nens, no l'aspiració pròpia d'un home adult i madur com ell.
A més, probablement la nota era una broma d'algun dels seus amics del gimnàs, o d'un desconegut amb ganes de fer-se el graciós. Tot i això, en sortir del vestuari amb la motxilla penjant de l'espatlla, es va mantenir més alerta del que era habitual en ell, fitant tothom amb qui es creuava per comprovar si algú tenia intencions ocultes.

En arribar a casa ja s'havia oblidat de la nota completament. Va posar la roba d'esport a la rentadora, va penjat la tovallola i es va dirigir cap a la cuina, disposat a fer-se una truita francesa com cada dilluns tornant de boxa, a les onze de la nit. Va menjar ràpid, afamat, i se'n va anar a dormir. El despertador va sonar a les 6:30 del matí, es va dutxar i, mentre s'assecava el cabell amb la tovallola davant del mirall va fixar-se en un reflex a la finestra, una ombra, va treure el cap, però no hi havia ningú. No recordava la nota però el seu subcinscient estava atent, es fixava en els petits detalls que no veia normalment, un cotxe parat amb el motor encès, un home recolzat en un fanal...
Va arribar a la feina el primer, li agradava mantenir les tradicions i, es concentrava més quan estava sol. Treballava per una empresa d'energies renovables, buscant noves fonts, més respectuoses amb el medi ambient, estava molt il-lusionat amb el seu projecte. L'Albert era enginyer de l'energia especialitzat en energies renovables; feia cinc anys que havia acabat la carrera, en tenia 28, i es descrivia a ell mateix com a alt, prim però sense passar-se, de cabell fosc i amb ulls blaus que solien ser un punt a favor alhora de lligar. Era esportista i molt intel-ligent, el seu problema era que sabia que agradava a les noies, i lligava massa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...

Niebla

Era una mañana de enero, aunque el frío no era especialmente insoportable. Andaba por la calle con las manos en los bolsillos de la chaqueta, abrochada hasta cuello y llevaba una tupida bufanda de lana para que el aire no atravesase la barrera de ropa y llegase a rozar mi piel. Reinaba un ambiente fantasmal. La niebla cubría todo lo que me rodeaba y sólo me permitía ver a un par de metros por delante de mí. Siempre me ha gustado la niebla, hace que todo sea diferente y le da intriga a un mundo en el que cada día parece igual que el anterior. Pero mi mente ya no estaba en este mundo. Perdida entre pensamientos, me imaginaba todo lo que podía aparecer al otro lado de la bruma. Me encanta ver los edicios altos sobrepasar las nubes. Parecen castillos encantados de la época moderna. ¿Y si todo fuese como en los cuentos de hadas? Por otro lado, la bruma hace que no veas lo que te rodea. Todo aquello que vemos día tras día se convi...

St. Jordi (8)

Però quan només li quedava un botó... - Riiiing. El telèfon. - Ho sento. Salvada per la campana. Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir: - Anem a prendre l'aire millor? Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar: - Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres? - Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer? Va preguntar ell, preocupat. - Sí. Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada. - Què? - Anar a Londres amb tu. Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu...