Hi ha dies en que el millor que es pot fer quan acaben és fer un reset. Emmagatzemar les coses bones que han tingut, apartar-les i oblidar tot el que ha passat fins al moment per començar de zero.
No tenen per què ser dies dolents. Poden ser dies cansats o excessivament intensos en algun sentit. Dies en que el cap diu prou i deixa de respondre als estímuls.
Evidentment el millor que es pot fer es dormir. Però a certes hores és massa d'hora per fer-ho. Una altra opció és buscar una distracció. Una activitat, una cosa, una persona...
Avui he vist la Lluna. És Super blue blood moon. No sé si està més gran del que és habitual, si és la primera o la segona del mes (quin dia és avui?) i tampoc sé si està més vermella. Potser sí, qui sap? Només sé que la Lluna està preciosa allà dalt, com sempre. Impassible, immutable, sempre desperta, sempre fidel.
La Lluna sempre està allà, es vegi o no. I això és quelcom que em reconforta. Saber què, d'alguna manera, si la busco, tard o d'hora la trobaré. I ella serà allà, com sempre. Silenciosa però imponent. Com una roca, però amb una presencia que va molt més enllà d'això.
Per cert, de què parlavem?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada