De tot i de res

- Sí. Podria descriure tres persones si voleu.  - Està bé, després portaré un dibuixant per fer-ne els retrats robot, de moment descansa. Aquella mateixa tarda el dibuixant va aparèixer a l'habitació de l'Albert amb un bloc i un llapis i va seure a la butaca del seu costat. L'Albert va anar descrivint un per un tots els detalls de la fisionomia de cadascun dels seus captors. Va estar molt orgullós quan va comprovar que, efectivament, els retrats eren gairebé iguals a les persones que havia vist, i va quedar admirat de la gran destresa del dibuixant. Al cap de tres dies de recuperació, van deixar que l'Albert tornés a casa i, al cap d'una setmana més, ja va poder tornar a la feina. Mai hauria imaginat que la pogués trobar tant a faltar. La rutina, el dia a dia. Ara ho valorava tot molt més. Un dia, mentre treballava al laboratori, en Howard va aparèixer per la porta.  - Albert, necessito parlar amb tu, pots sortir un moment, si us plau?

- I ara! Què hi tens tu a veure amb que jo estigui així? A part que estic bé. - Això és perquè no et veus... - Insinues que no estic guapo? - Esperava que una mica d'humor la tranquil-litzés. Ella va riure entre llàgrimes. - No, estàs guapo com sempre, només una mica més blau i prim. - Llavors, quin és el problema? Jo estic perfectament, això només és un canvi temporal de look. Però, per què dius que en tens la culpa? - Perquè segurament et van segrestar tornant de casa meva. Si no m'haguessis acompanyat no hauria passat. - De cap manera. Primer, segurament em seguien allà on anava i m'haurien agafat en un altre lloc si no hagués vingut. De fet, m'alegro que no t'hagin fet res a tu, això sí que hauria estat culpa meva. Segon, em vaig oferir jo a acompanyar-te, i m'hauria entristit molt que no em deixessis. I tercer, estic bé, així que no ets culpable de res.  L'Albert anava a seguir però va entrar per la porta el seu cap de la CIA.  - És l...

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...